FRASES I EXPRESSIONS QUE MAI S’HAURIEN DE DIR ALS NOSTRES FILLS?

“Albert, mira que ets maldestre!!! Sempre se’t cauen les coses!”

“El teu germà sempre té ordenada la seva habitació, i tu?, mira tu!!! Ja podries aprendre d’ell! Alguna cosa se’t podria enganxar!

“Surt de davant, que no et vull veure de l’enfadada que estic”.

“Com facis això… més val que no ho facis, sinó…”

“Andrea, maca, em pensava que eres més llesta…”

“Tinc unes ganes de que s’acabin les vacances perquè tornis a l’escola”.

“Sempre t’equivoques!, és que no pares atenció!”

“Ets igual que el papa!”

“Estàs insuportable!”

“Només penses en tonteries”… “més et valdria estar pel que has d’estar!”

T’adones de quantes frases diem a casa, al parc, a l’escola… i de l’efecte que poden causar ens els nostres fills/es? En el moment que les diem, potser no en som conscients de la magnitud d’elles, però ara llegides, des de la calma, com les perceps???

Què creus que passa per la ment del teu fill quan li dius tot això, i a més, li afegeixes el to de despreci, o ho fas amb un mig somriure (com si riguessis d’ell) o des de l’enfado? Com creus que li afecta? Quin creus que és l’impacte que pot tenir en el seu desenvolupament?

Les frases esmentades, i cent més que em venen al cap, les diem per dos motius: o bé perquè les hem sentit tota la vida i les hem normalitzat, o bé perquè les diem des de la ràbia i pensem que a través d’elles provocarem un canvi ràpid en els nostres fills. I cap dels dos motius és vàlid.

PARLAR DES DEL LLENGUATGE POSITIU O DES DEL LLENGUATGE NEGATIU

Quantes vegades al dia dius la paraula “NO”?. “No facis”, “no corris”, “no embrutis”, “no pares”…

Ara que les has contat (ha costat, oi?), com les podries canviar per frases positives? Ull!, que amb això no estic dient que no hi hagi límits o ser totalment permissius, estic parlant només d’un canvi de registre lingüístic (perquè al final, és aquest el que afecta als nens i nenes).

Si tots els nostres arguments són basats en el no o en la personalització (“ets un…”) aconseguirem el contrari del que a priori volem, ja que influirem de manera negativa en la seva autoconfiança i en la que tenen cap a nosaltres com a pares.

Has trobat per quines frases podries dir el mateix però, des de l’amor i el respecte? Vinga… segur que sí, si hi penses una miqueta segur que les pots dir millor.

  1. El primer que hem de fer, doncs, és reconèixer què diem i com ho diem. Ser conscientes de que utilitzem frases que no són del tot correctes i que afecten negativament a l’autoestima i autoconfiança dels nostres fills.
  2. Identificar les frases que diem i canviar-les per d’altres de més positives. Què us sembla canviar “Ets un mandres”, per un “Si fas les coses més ràpid, et donarà temps per jugar”.
  3. I ara entra l’empatia en joc: posa’t un moment en el lloc del teu fill/a. Imagina’t que el teu cap està tot el dia: “ets un vago”, “mira quina taula tens de desendreçada”, “un altre cop t’has equivocat”, “mira el teu company, ja podries aprendre d’ell”… oi que no mola gaire. No, no mola gens. A ningú ens agrada que ens infravalorin, que ens critiquin, que ens jutgin, que ens deixin en evidència. Què et fa pensar que al teu fill sí?

Si penses que així, a través de les faltes de respecte, dels retrets, de parlar de manera generalista (sempre ets, sempre fas…), infravalorant, castigant… canviaràs la conducta dels teus fills… Ho sento, però estàs molt equivocat.

Ull! Ara no us fustigueu, no us castigueu vosaltres… que a ser pares no ens ensenya tampoc ningú… que a ser pares aprenem cada dia, per això ens equivoquem… però sempre va bé, parar de tant en quant, ser conscients del que fem i del que diem i decidir si volem continuar pel mateix camí.

“DES DE LA CONFIANÇA, DES DE L’AMOR, DES DEL RESPECTE… S’EDUCA MILLOR”.

L’AUTOCURA

Després de molts mesos sense escriure res, per fi trobo l’estona per seure davant de l’ordinador. I és que aquest inici de 2021 ha estat de bojos: vaig començar l’any embarassada i donava a llum finalment el 4 de març. Allà tot es va revolucionar: les hormones, els rols i el temps. La feina i les demandes no es multiplicaven per dos (que no us enganyin!), sinó que es quadruplicaven o més.

Ha estat un inici de bimaternitat dur, no us ho negaré, però ara que ja fa dos mesos, sembla que les peces van encaixant en el trencaclosques que li diuen maternitat/paternitat.

I una de les peces que tenia la necessitat que entrés aviat era el de l’autocura. La maternitat/paternitat (que quedi clar que aquí també hi entren els homes) fa que et canviï la teva escala de valors. Evidentment, ara el més important són aquestes personetes que depenen de tu, que et necessiten, a qui estimes per sobre de tot. Però, i no m’agradaria que se’m titllés d’egoista, no és l’únic important a la nostra vida. El més important, potser sí. L’únic important, segur que no. Nosaltres som molt importants, el nostre benestar és molt important, l’estar bé nosaltres és primordial, perquè si nosaltres no estem bé, ells no estaran bé.

Jo soc psicòloga sanitària i, en procés de psicologia esportiva, soc parella, soc mare, soc filla, soc germana, soc tieta, soc corredora, soc amiga… però també soc la Vanessa, com a ésser individual. Soc la Vanessa, dona, de 41 anys, a qui li agrada cuidar-se i tenir moments per ella. I no, no em considero egoista, perquè a casa nostra, si jo guanyo (en salut), guanyem tots.

Per aquest motiu, intento rascar-li al dia uns minuts per mi. A vegades és més temps, o a vegades és poquet, depèn del dia i de com es donin les diferents situacions (ara amb una bebè de 2 mesos no puc ni planificar ni anticipar gaire). Però sí que intento tenir aquells moments d’autocura, física, mental i emocional.

A mi m’agrada fer esport, molt. M’agrada calçar-me les “vambes” i sortir a entrenar. És el meu moment de desconnexió total. Allà no penso en res, només en mi. Bé, a vegades penso en què farem per sopar o en alguna cosa que hagi de fer a la feina o en si haig de marcar la roba per l’escola bressol del meu fill o cosir-li els pantalons que se li han trencat al pati… però la perspectiva és totalment diferent. Em col·loco la música, la roba d’esport, les sabatilles, i corro. I ja està, no necessito res més. I torno a casa com nova. Em sento malament i culpable? Ara no! No em considero malamare per tenir una estona de cura personal. No deixo als meus fills descuidats ni desatesos. Tenen totes les necessitats físiques i emocionals cobertes, i no els estimaré menys per dedicar-me a estimar-me a mi 60 minuts al dia (si és que arriba!).

A vegades, moltes vegades, quan ens convertim en mares/pares ens oblidem de nosaltres mateixos. I malauradament, és un error que quasi tots cometem. No busco renyar a ningú, tot quedi dit, només vull fer una petita reflexió per tal d’abordar un tema que socialment encara no està gaire ben treballat. A mi m’agradaria que la gent pogués ser conscient d’aquesta importància personal, i tot al contrari, encara hi ha molta gent que et fa sentir malament per dedicar-te a tu. Hi ha moltes persones que se senten culpables per no estar 24 hores amb els seus fills, que no es cuiden pel que diran, o que no estan per elles, simplement, perquè mai ho han estat. I ni estan per elles, ni “permeten” que els altres ho estiguin.

L’autocura és important, i com bé he dit, no només es tracta de fer exercici. Salut és una paraula immensa que abarca moltes àrees: fer exercici, menjar de manera equilibrada, descansar i dormir el suficient, pensar bé (no deixar de pensar, sinó pensar de manera racional), fer una bona gestió de les emocions, donar-li a les coses la importància justa, ocupar-se i no (pre)ocupar-se, tenir una vida activa (no només fer exercici), fer coses que t’agraden, tenir estones per tu, tenir desitjos, tenir somnis, rodejar-te de persones que et donen ales i no àncores, ser millor persona i fer tot allò que et fa sentir viu.

Així que no, l’autocura no és egoisme, és inversió personal, familiar i de vida! (el quan fer-ho, ja és un altre tema… així que sobre conciliació, parlem al següent escrit!)