QUAN LES PARETS NO NOMÉS SÓN DE POLIEXPAN (petit esbós sobre les decepcions)

Quan tenim un objectiu en ment, la nostra idea és aconseguir-ho, i creem certes expectatives, més o menys reals, de com ho farem i de com serà quan hi arribem.
El que més frustració ens provoca, però, és quan les coses no surten com nosaltres volem. És llavors quan “ens trobem una paret”, un impediment que fa adonar-nos de que el que esperàvem s’allunya en certa manera de la realitat.
Aquestes parets, de vegades imposades, de vegades creades per nosaltres mateixos (per les nostres expectatives irreals), poden ser de diferents estils i materials, depenent del grau de frustració sentida (poliexpan, pedra…).

Situacions més o menys reals:
Situació 1:
Esdeveniment típic i tòpic, amb el que tothom s’hi ha trobat en algun moment. T’agrada una persona i sembla que tu també li agrades. Quedeu un dia, dos…, i potser cap a la tercera o quarta cita, tu et comences a muntar ja una història idíl•lica de com evolucionarà la “relació” (ho sento, noies, però ho acostumem a fer nosaltres més que no pas ells). De sobte, però, l’altre persona deixa de mostrar interès per tu, i tu justifiques l’actuació. Penses que si no truca és perquè potser se li ha espatllat el mòbil, que potser té molta feina… Tu el truques, i no agafa el telèfon, no et contesta els missatges… I de sobte, un dia, te’l trobes i el crides per parlar, i és quan apareix la paret: si no et trucava, o no et contestava el telèfon era simplement, perquè no volia. Al cap i a la fi, aquesta paret te l’has anat creant tu mateixa, idealitzant una situació que encara no s’havia creat.
Situació 2:
Sense deixar de banda el món de les relacions, que sempre dóna de sí, imagineu quasi la mateixa situació d’abans. T’agrada una persona, i no saps si atrevir-te a dir-li alguna cosa, per por a que et refusi. Finalment, un dia en que te’l trobes a soles, decideixes utilitzar totes les teves armes de seducció i explicar-li el que sents. “Tinc parella” et respon. Ja ha arribat la paret! I és que “qui no arrisca, no guanya”, però moltes vegades, el risc que corres, no és que et diguin que no, sinó quedar-te aixafat contra aquella paret.
Situació 3:
Vas a comprar roba i t’enamores d’aquell vestit negre de l’aparador i que et quedaria tan bé. El busques a la botiga, i al trobar-lo, el primer que fas és donar-li la volta a l’etiqueta per veure el preu. És superior, bastant superior, al que esperaves, però penses que et mereixes un capritx, i que ja escatimaràs diners d’una altra cosa. L’agafes del penjador i et dirigeixes als emprovadors… i te l’intentes posar. Intentes, perquè no ho aconsegueixes, no entra ni per dalt, ni per baix, ni de cara ni del revés… I no hi havia més talles. Paret! Però pensa, que almenys, la teva economia, queda salvada.
Situació 4:
Mirant ofertes de treball, trobes una que creus que seria idònia per a tu, i a la que creus que adoptes el perfil perfecte. Truques i concertes una cita per a finals de setmana. Per telèfon semblen simpàtics i bona gent. Prepares el teu currículum, el conjunt d’aquestes ocasions i et plantes amb el teu millor somriure a l’entrevista. La passes bé, dones respostes claus a les preguntes importants… i surts del despatx amb la sensació de “la feina és meva”. Però… a la setmana et truquen dient que no ets la candidata seleccionada. Paret! Paret de la qual incrementa el gruix quan t’assabentes que no ets l’elegida perquè han agafat a la neboda del gerent, que tot i no tenir el teu currículum, tenia una cosa que tu no: la seva faldilla era molt més curta.

Al llarg de la nostra vida, és inevitable que ens anem trobant parets. Està a les nostres mans fer-les més gruixudes, i que afectin a la nostra trajectòria i al nostre equilibri emocional; o minimitzar-les, fer-les de poliexpan, i destruir-les fàcilment, fent que no impedeixin aconseguir allò que volem o almenys, que intentem canviar la visió de les coses. “No hay mal que por bien no venga” i pensa, que en definitiva, la vida és del color amb la que la vulguin mirar els teus ulls.

Anuncis

CARTA AL PARE

CARTA AL PARE

Pare,
M’agradaria dir-te “estimat pare”, però no puc, perquè em sembla que he deixat d’estimar-te. No puc estimar algú que li fa tant mal a la mare.
Ara acabo de sortir de sota el llit, on m’he amagat i m’he tapat les orelles, per no sentir, ni els teus crits ni els plors de la mama, perquè avui l’has tornat a picar. Vosaltres us penseu que sóc petit, i que no me n’adono, però sé que la piques, i que li fas molt mal.
Sempre ho fas després de sopar, quan jo he marxat a l’habitació, i la mare m’ha explicat un conte, m’ha fet un petó i m’ha acotxat. I tot i que el passadís de casa és llarg, i que tu et deus pensar que ja dormo, encara estic despert i sento com li fas la primera bufetada o el primer cop de peu.
No entenc perquè li fas, perquè la mama és molt bona, i ens estima molt a tots dos: ens ajuda, ens cuida, ens fa mimos, ens abraça, ens fa petonets… Tampoc entenc perquè ella no fa res… Suposo que és la por que li fas, perquè realment, els teus crits fan por.
Ella intenta dissimular els blaus que li queden dels teus cops, amb aquell maquillatge que es posa a la cara, i dient-me que ha caigut i s’ha fet algun cop amb un armari. Però ahir es va deixar la porta de l’habitació mig oberta mentre es vestia, i jo, que li volia dir que aquell matí em venia de gust un entrepà de pernil per menjar a l’hora del pati del cole, vaig veure que tenia tot el cos ple de blaus: a l’esquena, a les cames…
Tu sempre m’has intentat ensenyar el que està bé i el que està malament, però em sembla que tu ets el primer que no ho tens gaire clar, perquè el que li fas a la mama no està gens bé, està molt malament.
Sempre em dius que no s’ha de discutir, que no m’haig de barallar amb els meus amics, però, i tu perquè li fas mal a ella?
A vegades, a les nits somnio que som una família feliç, com les de les sèries de la tele, i durant el dia, sembla que ho siguem, perquè tu li vols fer petons i abraçades, i li acaricies el coll, per sota de la seva melena negra, perquè saps que li agrada, i a mi m’ajudes a fer els deures de l’escola i a aprendre a fer les divisions, i em portes en bicicleta els dissabtes; però després de sopar, és com si et transformessis en un monstre. És com si fossin dos pares en un, el bo i el dolent, el que m’agrada, i el que començo a odiar. I jo no et vull odiar, perquè ets el meu pare, però a vegades m’entra una ràbia per dins quan et sento cridar, que només desitjo que marxis de casa i que ens deixis tranquils. Després me’n penedeixo de pensar això, però no sé si seria el millor per tots.
Pare, perquè ja no ens estimes?
Bernat.

Durant l’any 2008, 72 dones van morir sent víctimes de la violència de gènere (a l’Estat Espanyol), 10 d’elles, a Catalunya.