Autor: saucpsicologia

La primavera, temàtica recorrent de molts poetes, fa que la majoria de persones visquem uns canvis hormonals que ens poden dur de l’estat més apàtic a l’eufòria més descontinguda, produint canvis tant a nivell fisiològic com psicològic.

LA PRIMAVERA LA SANG M’ALTERA!

A la Carme li encanta el bon temps. Ja tenia ganes, des de feia dies, de desfer-se del maleït abric de l’hivern i poder anar una mica més lleugereta de roba i dir “hola” a la seva estimada primavera.

A l’hivern acostuma a estar de més mal humor, tot li carrega, està cansada; això de que es faci fosc a les sis, i entri i surti de la feina de nit, l’entristeix i sent que els dies li passen sense ni tan sols aprofitar-los. A part del fred, que ella és fredolica de mena, té la sensació que el sent més que ningú.

En canvi, i seguint el refrany…, “a la primavera, la sang se li altera”, i li canvia l’humor, i està sempre més contenta, i arriba a la feina somrient, perquè s’ha llevat i ja hi havia llum, i sortirà, i encara li quedarà molta tarda per endavant. I els caps de setmana semblen que tinguin cent hores. I té més ganes de sortir, d’arreglar-se, de conèixer gent, d’anar aquí i allà, i li agrada, perquè se sent més guapa!

Fisiològicament, existeix una via neurològica, que va des de la retina a l’hipotàlem. L’hipotàlem és una zona situada al centre del cervell, on estan tots els nuclis reguladors de les hormones. Els dies que van d’abril al juny tenen moltes hores de sol, i aquesta llum activa la via retino – hipotalàmica – produint-se així l’explosió hormonal.

Psicològicament, ens sentim més forts, perquè tenim més energia: hi ha més hores per fer coses, ens dóna la sensació que el dia té més hores, som més eficaços, ens costa menys llevar-nos pel matí i començar la rutina del dia, i el cap de setmana, és la bomba!

A més a més de les qüestions fisiològiques i psicològiques, també ens “alterem” per motius ben bé ambientals: el fred de l’hivern s’acaba, deixem l’abric a l’armari, apareixen els colors vius i floreixen els arbres…

Tots aquests canvis fan que el nostre humor s’activi i que, si més no, ens trobem millor amb nosaltres mateixos i amb els del nostre voltant.

L’ASTÈNIA PRIMAVERAL…

La Paula, ufff…, la Paula tem el final de l’hivern i l’arribada de la primavera com la pitjor cosa del món. A part de l’al·lèrgia que comença a sentir quan els arbres floreixen, que la fan anar amb el mocador de paper sota la màniga tot el dia, hi ha aquell humor…, aquell mal humor que no l’abandona. Se sent agre, agre, agre…

Està cansada ja només llevar-se, i arrossega aquest cansament fins que es fica al llit. El seu primer pensament quan sona el despertador és el de preguntar-se si aquell dia tindrà un momentet per fer una becaina.

I no només això, ja que a la feina se sent estúpida, i és com si no rendís, i li costa fer aquells programes que abans feia ràpidament i no com si no tingués ni atenció ni memòria.

A la banda contrària que al cas anterior, trobem a aquelles persones en que la sensació de fatiga i la manca de vitalitat (tant física com intel·lectual) i la pèrdua de motivació i d’interès per l’entorn són les característiques del dia a dia. És el que es coneix per astènia primaveral.

A aquestes característiques també s’associen la somnolència diürna, la dificultat de concentració, la irritabilitat i tristesa, la disminució de la libido, etc., dificultant l’execució d’activitats i les relacions del nostre dia a dia.

La primavera és molt variable: avui fa sol, i a la poca estona, es posa a ploure… (vaja, aquest any poc…, però no és l’habitual). Aquesta mateixa diferència es pot produir en nosaltres: hi ha a qui a la primavera se sent “happy” i ple d’energia i hi ha qui en aquesta època s’amarga i “no pot amb ell sol”.

De què depèn que siguem d’un tipus o d’un altre? Doncs per molt demostrades científicament que estiguin una o un altre opció, el que més afecta és la nostra personalitat. Està clar que hi ha coses que el nostre caràcter no pot canviar: ni l’al·lèrgia, ni el cansament, ni que surtin bitxos ni que voli el pol·len. Però en el que sí pot influir és en la manera en que ens prenem les coses (a la primavera i en qualsevol època de l’any). Serà molt més beneficiós si tenim una visió més optimista de la vida: somriem perquè avui ha sortit el sol i la roba s’assecarà abans o somriem perquè plou i regarà les plantes, ens alegra que els nens vulguin sortir a passejar amb les bicicletes o m’alegraré perquè estic super cansada i tinc al·lèrgia, però la reunió de la feina ha sortit genial…

Poseu-vos una mica a prova!!! Feu una llista de coses que us agradin i que es poden fer a la primavera. Podeu demanar ajuda als més petits de la casa, que segur que a ells se’ls hi acudeix un milió de coses i no es preocuparan per si estan cansats o tenen astenia primaveral.

Una vegada fet, toca dur-la a terme, però no com una obligació, sinó buscant la part positiva de l’activitat (perquè sempre n’hi ha una) i gaudiu d’ella!

I TU, AMB QUI ET SENTS MÉS IDENTIFICAT???

Quan una parella desitja tenir un fill… és una època emocionant i plena de coses boniques… a priori.

Però també hi ha moltes situacions, que pocs expliquen, però que molt passa, i que fan que l’anhel de tenir un fill es converteixi en una etapa plena de pors, angoixes i inseguretats…

Moltes vegades la situació comença amb una conversa, en que es treu sobre la taula, per part d’un dels dos, que ja vol tenir un fill… l’altre pot estar més o menys conforme… però quan els dos es posen d’acord, comencen a “buscar-lo”. Si tot va bé, com diuen els llibres i la gent que t’ho explica, es poden tardar dos o tres mesos i et quedes embarassada. Però la realitat no sempre és tan fantàstica: hi ha a qui li costa quedar-se embarassada i hi ha qui no es queda… (i no és per ser negativa, sinó que cal ser realista). A mi si m’haguessin explicat tots els contratemps que poden passar, més d’una plorera m’hagués estalviat, i no perquè fos súperinnocent que no pensés en el que podia ocórrer, sinó perquè tendim a pensar que les coses “dolentes” passen als altres.

Però centrem-nos en que sí, en que et quedes embarassat (aquí incloem a tots els progenitors), reps la feliç notícia de les dues ratlletes al test d’embaràs. I la casa comença a omplir-se de llibres sobre aquesta feliç etapa, sobre el part, sobre els teus canvis físics i psicològics, sobre com ho pots viure, sobre com canvi el teu futur fill/a i agafa les mides de diferents peces de fruita… Explica’t així, sembla que me’n rigui de qui compra aquests llibres, i res més lluny de la realitat, perquè jo també ho vaig fer, i segurament ho tornaria a fer.

Aquest escrit va d’una altra cosa, i repeteixo, no és que sigui ni negativa ni pessimista. Els que em coneixen saben de sobres que jo sóc una persona molt optimista, que sempre intento veure el cantó positiu de les coses i treure quelcom bo del que passa en el nostre dia a dia. Però alguns d’aquests llibres, ens enganyen. Sí!!! I heu de ser prou crítics com a pares per saber què teniu entre les vostres mans, perquè esteu deixant en mans d’aquest llibre la vostra felicitat.

Hi ha molta bibliografia, però molta només es basa en el que és un “embaràs, part i postpart perfecte”. I això, amics, és un percentatge taaaan petit… Que tant de bo, tu, que estàs embarassada en aquests moments, el tinguis! Que tant de bo, jo els hagués tingut!!!

I per “mala pata”, la gent tampoc explica, perquè els mals moments o situacions més doloroses “es passen a casa” i no ens donem compte que, si les expliquèssim, normalitzaríem tantes coses que estalviaríem molts neguits, inseguretats, pors, sentiment de soledat i de ser una fracassada… a molta gent.

Aquests “happy books” no parlen d’aborts, no parlen d’artèries umbilicals úniques, no parlen de diabetis gestacional, no parlen de parts prematurs, no parlen de cessàries, no parlen de que el bebè (o la mare) no pugui fer el pell amb pell, no parlen de que el nen no s’enganxi al pit, no parlen de que el nen no augmenti de pes, no parlen de que no reaccioni bé a l’APGAR, no parlen de la depressió postpart, no parlen de no poder veure al teu fill, no parlen de no saber que fer amb ell quan plora tant, no parlen de que a vegades “et posaries taps a les orelles”, no parlen de que els punts fan mal, no parlen de l’estrenyiment, no parlen del mal que fan els pits, no parlen de està tan enganxat que no et pots dutxar en tres dies… no parlen de tantes coses que poden passar… que llavors trobem a moltes mames imaginant únicament un “embaràs, part i postpart idíl·lic” i que qualsevol petit contratemps els genera tan malestar que no poden gaudir del moment que és tan màgic, com el simple fet de tenir al teu bebè en braços.

Tant és si ha nascut per part natural o cessària, si li has cridat a l’infermer que et posés l’epidural i no volies, si no has pogut parir a la banyera com volies, si no s’enganxa al pit però amb el biberó creix sa… Hi ha tantes coses que perden el seu valor a costa de que el teu fill i tu estigueu bé… no ets sentis menys mare per això; mare s’és des de que et quedes embarassada i sempre, sempre, sempre, pel teu fill, el més important seràs tu i el seu pare! (sense que li importi si va néixer amb o sense epidural).

Les coses idíl·liques són maques, quan tot va bé!!!