Categoria: Uncategorized

(PUBLICACIÓN PARA EL BLOC WONDERWOMAN)

Hola chicas!

En pleno proceso de adaptación a la maternidad, lanzo una pregunta para que os plantéeis… ¿Existen las superwomen?

La respuesta a esta pregunta sería un NO rotundo, pero me he dado cuenta que muchas mujeres pretendemos serlo! Y no me refiero a que queramos ser protagonistas de películas (ellas no tienen que fichar en el trabajo, ni cuidar de sus hijos, ni tener la casa lista, ni hacer la comida para mañana, además de ser altas, musculadas e ir bien vestidas siempre). Esto sería imposible e irreal…pero sí que queremos llegar a todo, tener superpoderes, y no morir en el intento.

¿Y si cambiamos nuestro objetivo y en lugar de querer ser superwomen aspiramos a ser wondermum? Para mí, el concepto wondermum es el que define a aquella mujer, que se dedica a diferentes roles en su vida diaria, y lo hace lo mejor que puede, pero siempre con amor. No será perfecta siempre, habrá veces que se equivocará (evidentemente, sólo faltaría, es humana… sino saldría en las películas), no tendrá respuesta para todas las preguntas… pero todo lo que haga en su vida, lo hará con amor y dedicación, tanto en el trabajo, como con sus hijos y su pareja, en casa, con los amigos… y lo mejor, podrá aceptar sus errores, sin fustigarse por ello, porqué sabrá que no es una “mala madre” (últimamente se ha puesto muy de moda este concepto), sinó que es la mejor madre para sus hijos, la mejor amiga para sus amigas, la mejor hija para sus padres y la mejor pareja para su marido, simplemente por ser como es, no por lo que se espera de ella.

Una wondermum querrá llegar a todo, pero será consciente de que a veces no podrá… (sinó la mataría la ansiedad) y sabrá delegar (no puede sentirse responsable de todos los ámbitos que le rodean, porqué ahí, le volvería a matar la ansiedad) y además, por mucho que siempre intente llegar a todo, a veces se equivocará o no llegará (y no por eso será menos perfecta… porqué simplemente, la perfección no existe).

Hoy en día, muchas mujeres, quieren ser un diez en todo: por una parte, quieren ser personas exitosas en su trabajo (y evidentemente, que se reconozca su igualdad con los hombres, ¡sólo faltaría!), y añaden a ser exitosas en otras muchas facetas: ser cuidadoras de la familia, grandes madres, amantes atractivas, y sentirse atractivas, ser pareja ejemplar y comprensiva, retrasar los efectos del paso de los años, que el maquillaje disimule su cansancio, tener una vida activa en las redes sociales, no perder el contacto con sus amistades, ocuparse de su hogar, cuidar de sus padres… Pero personalmente, creo que el rol más importante que debemos ejercer es el de aceptar que la mujer perfecta y que no se equivoca, no existe (además de que sería agotador y las consultas psicológicas estarían repletas de mujeres con trastornos de ansiedad). Es primordial que podamos darnos el permiso de ser mujeres reales (y no por eso seremos “malas madres”). Dejemos las superwomen para los cines, que las que tenemos en casa son preciosas, con sus errores, con su cesto repleto con la ropa por lavar, con la cocina humeando con las comidas de mañana, corriendo para llegar a buscar a sus hijos al colegio… pero a las que no les falta ni un beso ni un abrazo como primer saludo al ver a sus pequeños.

A la vida hi ha persones de tot tipus, per sort. Al llarg del nostre camí trobarem persones que ens agradin, persones que ens aportin, persones que “ni fú ni fa”, persones que ens faran mal, persones amb les que no quadrem, persones que ens encandilen, i persones de les que volem fugir pel mal rotllo que ens porten.

A mi, personalment, si hi ha un tipus de persones que més em costen són les victimistes… les que es queixen per tot, a les que els hi passa tot allò que tu els hi expliques (però multiplicat per 100), les que tenen un embolcall negatiu en tot el que fan… els “pobre de mi” o els membres del que anomeno “el club de la queja”.

Amb aquesta introducció vull dir que, al llarg de les nostres vides, tothom hem viscut alguna situació de la que ens hem considerat víctimes. Però al que em refereixo en realitat és a aquelles persones que adopten el victimisme com a forma de vida.

I és que hi ha persones que utilitzen el victimisme com a manera d’afrontar allò que els hi va passant…, i passen totes les seves vivències per un filtre pessimista i amb una tendència a veure la realitat d’una manera negativa. Aquesta visió negativa del món fa que creïn relacions de desconfiança amb les persones que els envolten, i indirectament, sentin que els altres els tracten de manera injusta, o bé, amb el victimisme, manipulen als altres, fent que sentin pena per ells i així aconsegueixin els seus propòsits (l’atenció dels altres).

La persona victimista, la que es queixa per tot, busca culpables de cada situació que ells perceben com a negativa, utilitzant diferents estratègies, però amb un objectiu semblant: el xantatge emocional, fent quedar a l’altre persona com a autoritària i amb falta d’empatia, mentre ells adopten el rol de víctima, fent servir arguments que fan que l’altre persona assumeixi inconscientment el rol d’atacant. I quan la persona victimista es veu en una posició d’inferioritat en una discussió, intentarà sortir d’aquesta situació evitant en tot moment reconèixer qualsevol error per part seva.

COM RECONÈIXER A UNA PERSONA DEL CLUB DE LA QUEIXA:

La persona victimista, la que es queixa per tot, la negativa… es caracteritza per presentar una sèrie de trets de personalitat concrets:

– Utilitza el lament de manera constant i tergiversa la realitat per evitar sentiments de culpa.

– Utilitza la queixa com a reforçament, de manera que per a ells, tot el que passa és culpa dels altres o de les situacions externes (ells no són culpables de res).

– Tenen la necessitat de cridar l’atenció i acostumen a voler ser protagonistes en base als seus laments.

– Tot els hi passa a ells (qualsevol cosa que t’hagi passat a tu, perdrà rellevància, perquè a ells també els haurà passat, però més greu i en pitjors condicions).

– Mostren una actitud desconfiada cap als altres, a la vegada que acostumen a analitzar amb detall les actituds d’altres persones en busca d’errors.

– Són més susceptibles en la relació amb els altres, podent exagerar determinats successos que puguin passar.

– Busquen errors a tot el que els rodeja.

– És difícil que facin autocrítica dels seus actes i actituds i no creuen que ells tinguin res a millorar o canviar.

– Són molt crítics amb els errors dels altres, i en canvi, justifiquen els seus i no els accepten.

– Per la seva tergiversació de la realitat, pensen que tot el que passa és cosa dels altres i no depèn de la seva forma de ser o d’actuar.

Ara ja tenim les claus per identificar a aquest tipus de persones. De fet, personalment, crec que és un tipus de persones molt fàcil de detectar. Sempre es queixen, per tot.

Si treballen al matí, es queixen perquè els han ficat en aquell torn; si tenen torn partit, es queixen perquè estan tot el dia dedicats a la feina; si treballen a la tarda, es queixen perquè no poden fer activitats d’oci acompanyats… Si fa sol, es queixen perquè tenen calor; si fa núvol, es queixen perquè l’home del temps no ho havia detectat; si plou, es queixen perquè aquell mateix dia estrenava sabates noves…

El més complicat ve ara, com podem fer per no deixar-nos arrossegar per aquestes persones? Primer detectant-les, i com que a vegades són part del nostre entorn més immediat i no podem fer-les fora… haurem de fer servir eines per conviure amb elles sense caure en la possibilitat de formar part també de “el club de la queja”. La manera de conviure dependrà també de la nostra pròpia manera de ser, però algunes estratègies bàsiques que podem utilitzar són: la distracció (canviant de tema i passant a un més banal), fer alguna cosa que els descoloqui (fer-li una abraçada o alguna conducta que no s’esperen)… Però mai fer referència a la seva queixa ni intentar fer-li’s entrar en raó (les coherències o raonaments difícilment serveixen amb aquestes persones), i molt menys, realimentar la seva queixa, el qual ens duria a un pou sense sortida. Fer veure a aquestes persones l’actitud que prenen davant de la vida és bastant complicat, perquè qualsevol comentari sobre la seva conducta o queixa, a la vegada, serà vista com una crítica (el qual farà augmentar el seu paper de víctima i et faran sentir com que no els entens i que tu tens la culpa del que fan). És per això que considero que serà més fàcil, davant les seves queixes, canviar de tema o distreure’l amb una altra cosa, per no entrar ni en conflicte ni en bucle “queixil”, traient importància així a la seva queixa i desfocalitzant l’atenció en el seu melic.