A la vida hi ha persones de tot tipus, per sort. Al llarg del nostre camí trobarem persones que ens agradin, persones que ens aportin, persones que “ni fú ni fa”, persones que ens faran mal, persones amb les que no quadrem, persones que ens encandilen, i persones de les que volem fugir pel mal rotllo que ens porten.
A mi, personalment, si hi ha un tipus de persones que més em costen són les victimistes… les que es queixen per tot, a les que els hi passa tot allò que tu els hi expliques (però multiplicat per 100), les que tenen un embolcall negatiu en tot el que fan… els “pobre de mi” o els membres del que anomeno “el club de la queja”.
Amb aquesta introducció vull dir que, al llarg de les nostres vides, tothom hem viscut alguna situació de la que ens hem considerat víctimes. Però al que em refereixo en realitat és a aquelles persones que adopten el victimisme com a forma de vida.
I és que hi ha persones que utilitzen el victimisme com a manera d’afrontar allò que els hi va passant…, i passen totes les seves vivències per un filtre pessimista i amb una tendència a veure la realitat d’una manera negativa. Aquesta visió negativa del món fa que creïn relacions de desconfiança amb les persones que els envolten, i indirectament, sentin que els altres els tracten de manera injusta, o bé, amb el victimisme, manipulen als altres, fent que sentin pena per ells i així aconsegueixin els seus propòsits (l’atenció dels altres).
La persona victimista, la que es queixa per tot, busca culpables de cada situació que ells perceben com a negativa, utilitzant diferents estratègies, però amb un objectiu semblant: el xantatge emocional, fent quedar a l’altre persona com a autoritària i amb falta d’empatia, mentre ells adopten el rol de víctima, fent servir arguments que fan que l’altre persona assumeixi inconscientment el rol d’atacant. I quan la persona victimista es veu en una posició d’inferioritat en una discussió, intentarà sortir d’aquesta situació evitant en tot moment reconèixer qualsevol error per part seva.
COM RECONÈIXER A UNA PERSONA DEL CLUB DE LA QUEIXA:
La persona victimista, la que es queixa per tot, la negativa… es caracteritza per presentar una sèrie de trets de personalitat concrets:
– Utilitza el lament de manera constant i tergiversa la realitat per evitar sentiments de culpa.
– Utilitza la queixa com a reforçament, de manera que per a ells, tot el que passa és culpa dels altres o de les situacions externes (ells no són culpables de res).
– Tenen la necessitat de cridar l’atenció i acostumen a voler ser protagonistes en base als seus laments.
– Tot els hi passa a ells (qualsevol cosa que t’hagi passat a tu, perdrà rellevància, perquè a ells també els haurà passat, però més greu i en pitjors condicions).
– Mostren una actitud desconfiada cap als altres, a la vegada que acostumen a analitzar amb detall les actituds d’altres persones en busca d’errors.
– Són més susceptibles en la relació amb els altres, podent exagerar determinats successos que puguin passar.
– Busquen errors a tot el que els rodeja.
– És difícil que facin autocrítica dels seus actes i actituds i no creuen que ells tinguin res a millorar o canviar.
– Són molt crítics amb els errors dels altres, i en canvi, justifiquen els seus i no els accepten.
– Per la seva tergiversació de la realitat, pensen que tot el que passa és cosa dels altres i no depèn de la seva forma de ser o d’actuar.
Ara ja tenim les claus per identificar a aquest tipus de persones. De fet, personalment, crec que és un tipus de persones molt fàcil de detectar. Sempre es queixen, per tot.
Si treballen al matí, es queixen perquè els han ficat en aquell torn; si tenen torn partit, es queixen perquè estan tot el dia dedicats a la feina; si treballen a la tarda, es queixen perquè no poden fer activitats d’oci acompanyats… Si fa sol, es queixen perquè tenen calor; si fa núvol, es queixen perquè l’home del temps no ho havia detectat; si plou, es queixen perquè aquell mateix dia estrenava sabates noves…
El més complicat ve ara, com podem fer per no deixar-nos arrossegar per aquestes persones? Primer detectant-les, i com que a vegades són part del nostre entorn més immediat i no podem fer-les fora… haurem de fer servir eines per conviure amb elles sense caure en la possibilitat de formar part també de “el club de la queja”. La manera de conviure dependrà també de la nostra pròpia manera de ser, però algunes estratègies bàsiques que podem utilitzar són: la distracció (canviant de tema i passant a un més banal), fer alguna cosa que els descoloqui (fer-li una abraçada o alguna conducta que no s’esperen)… Però mai fer referència a la seva queixa ni intentar fer-li’s entrar en raó (les coherències o raonaments difícilment serveixen amb aquestes persones), i molt menys, realimentar la seva queixa, el qual ens duria a un pou sense sortida. Fer veure a aquestes persones l’actitud que prenen davant de la vida és bastant complicat, perquè qualsevol comentari sobre la seva conducta o queixa, a la vegada, serà vista com una crítica (el qual farà augmentar el seu paper de víctima i et faran sentir com que no els entens i que tu tens la culpa del que fan). És per això que considero que serà més fàcil, davant les seves queixes, canviar de tema o distreure’l amb una altra cosa, per no entrar ni en conflicte ni en bucle “queixil”, traient importància així a la seva queixa i desfocalitzant l’atenció en el seu melic.
Saüc PSICOLOGIA 