Categoria: Uncategorized

Ahir va arribar el Joan a la consulta. Venia trist, molt diferent a altres dies, que és tot un espinguet. Normalment arriba esvalotat de l’escola, amb moltes ganes d’explicar coses. Ahir era diferent. Venia molt ensopit. Malauradament, jo ja sabia perquè era… Els seus pares m’havien trucat abans per dir-me que el tiet (germà del pare), finalment, havia mort.

El Joan m’ho explica de seguida. Es nota que té moltes ganes de parlar-ne… li deu cremar a dins com una foguera. El tiet Carles i ell estaven molt units, perquè ell no tenia fills i el Joan era com un fill per ell (era el tiet divertit que el duia a tot arreu i li deixava fer coses d’amagades dels seus pares).

El Joan plora, està trist, i també està enfadat, perquè no acaba d’entendre perquè ha passat això, i perquè li ha passat al tiet (a les “pelis” només moren els dolents). Acaba seient a la meva falda, perquè en aquell moment, el que necessita és una abraçada. Una vegada plora desconsoladament, podem començar a “treballar” aquest dol que sent.

Parlar i informar als nens de que algú ha mort és una de les situacions més complicades en que ens podem trobar els adults. Tots ho volem fer de la millor manera, per no fer-los patir… i moltes vegades no sabem com fer-ho.

El fet que la mort encara sigui un tema tabú a la societat d’avui en dia, fa que moltes vegades, a casa, no en parlem del tema fins que passa. Per això, hauríem de tenir clar que la mort, per dolorosa que sigui, és una cosa que passa i forma part de la vida.

Quan els pares arriben a la consulta demanant com explicar-li al seu fill que algú que s’estimen està molt malalt, o que ja ha mort, el primer que els hi dic és que no hi ha una única manera de transmetre aquesta informació, ja que dependrà tant del nen/a (edat, caràcter, sensibilitat…) com de nosaltres mateixos.

Tot i que cada cas sigui únic, podem prendre unes quantes generalitzacions que aniran bé a l’hora d’afrontar aquest moment:

• Si hi ha una malaltia en la que es preveu el desenllaç, és bo que es pugui anar anticipant al nen/a del que significa la mort.
• És millor que sigui el pare o la mare, o una persona de confiança, qui doni la notícia al nen.
• És important que la informació es doni el més aviat possible, en un entorn calmat i amb la major tranquil.litat possible.
• Quan donem la notícia, cal transmetre-la amb seguretat i de manera afectuosa, tant amb les paraules com amb fets (agafant la mà, mirant als ulls…)
• Demanar-li si vol fer alguna pregunta o necessita saber alguna cosa més (moltes vegades, no entenen la situació i els hi venen un munt de preguntes al cap que necessiten que els responguem). Potser no tindrem la resposta per a tot el que ens preguntin, i així els hi hem de fer saber també, però intentarem donar les explicacions que necessitin de la manera més tranquil.la possible.
• Sobretot, els hem de dir la veritat. És important que sàpiguen que la mort és el final d’una vida i que la persona que ha mort, no tornarà (no ha anat de viatge, “no hi ha un autobús que torni del cel”…), per evitar confusions i que pugui connectar amb la realitat i amb el que significa.
• Cal animar-los a que si volen, poden plorar. No passa res. I nosaltres també ho podem fer si així ho necessitem. És important ser legítim amb les emocions i no hem de tenir por a expressar els nostres sentiments.
• Quan ja estiguin més tranquils, es pot parlar dels bons moments que s’ha passat amb aquella persona.

Transmetre la notícia de la mort d’algú que s’estimen als nens és una de les tasques més complicades que ens tocarà fer com a adults… és important sobretot utilitzar dos coses: sentit comú i afecte. El dolor és gran, però acompanyat d’una abraçada i de tranquil.litat… sempre és menys.

Aquests dies he estat llegint el llibre “Vivir la vida con sentido. Actitudes para vivir con pasión y entusiasmo”, de Victor Küppers.

M’ha encantat. Ja havia vist algun vídeo de les seves conferències, i amb el llibre, es confirma: és tot entusiasme!

Perquè us feu una idea del llibre… no és ni una novel.la ni un llibre d’autoajuda. És un llibre de coherència, d’adonar-nos d’aquelles coses, que per anar massa ràpid a la vida no ens hi fixem! Ajuda a pensar en les situacions que ens passem, en les actituds que prenem davant d’aquestes, ajuda a ordenar i prioritzar les coses realment importants, en definitiva, a canviar les actituds, perquè com diu ell amb ajuda d’una fòrmula matemàtica, el nostre valor ve definit per tres paràmetres:

VALOR= (C+H) x A

La C es correspon amb els nostres coneixements, què sabem, quina experiència acadèmica tenim…

La H són les nostres habilitats, és a dir, el que se’ns dóna bé, en el que destaquem.

I la A, la més important, perquè això es multiplica als coneixements i les habilitats, l’ACTITUD. L’actitud és com ens comportem amb els altres i com entenem la vida, la nostra manera de ser. I és per aquesta per la que la gent ens estima. I el millor és que nosaltres la triem, podem triar si tenir una actitud fantàstica, o ser uns “cenizos”. I si tenim una actitud fantàstica, tindrem una vida fantàstica. En canvi, si tenim una actitud de “cenizo”, tindrem un dia a dia negre, ple de “carbonilla”.

“La diferencia entre el crack y el chusquero no está ni en la C ni en la H, está en la A. Tú no eres una persona grandísima, que lo eres, porque tengas muchos conocimientos, tú no eres una persona grandísima porque tengas mucha experiencia; tú eres una persona grandísima por tu manera de ser y todas las personas fantásticas tienen una forma de ser fantástica y todas las personas de mierda tienen una forma de ser de mierda” (Victor Küppers).

L’ACTITUD, com tot en aquesta vida s’aprèn. Sí, una part pot ser genètica… però la major part, s’entrena. Jo faig canvis de ritme per millorar les meves marques a atletisme; i tu pots entrenar la ment i l’actitud per millorar les teves marques com a persona.

I el millor gimnàs per entrenar l’actitud és la vida mateixa, les situacions que ens passen en el dia a dia.

Al llarg del llibre, Victor Küppers va definint diferents maneres que tenim a l’abast per anar canviant les nostre actituds. En un dels capítols, es basa en un exercici de Rojas Marcos (expert en temes d’optimisme) per a millorar la nostra actitud en un dia gris: Escriu 20 coses que tinguis a la vida per a estar agraït. 20 coses fantàstiques que tens a la vida. 20 coses brutals. Tots tenim 20 problemes i preocupacions. Si no treballem la ment, aquesta és més fàcil que vagi cap aquests pensaments negatius, perquè la ment està dissenyada per resoldre problemes de manera mecànica. Però a vegades hauríem de fer l’esforç en dur la ment a les alegries, al que funciona, a les coses que van bé. Escriu 20 coses. No és fàcil, ni ràpid (ho sé perquè és el que més costa als meus pacients a la consulta!). Però després d’estar 15 minuts en positiu, la nostra ment diu: “al loro!, que no estamos tan mal”. I un pot veure les coses de diferent manera, es valoren les coses que funcionen, et tornes més alegre. Dediquem massa temps a les preocupacions, per això cal preocupar-se el temps just d’algunes coses i aprendre a dirigir la ment a les coses positives que també tenim a la vida.

Així doncs, esforcem-nos pel canvi, per deixar de ser uns “xusqueros” o uns “cenizos”, per fer coses que ens alegrin, per anar amb un somriure per la vida, perquè “SÓLO SE VIVE UNA VEZ, PERO UNA VEZ ES SUFICIENTE SI SE VIVE BIEN”.