Categoria: Uncategorized

Artículo para el blog Wonder Woman

Ya es primavera! Personalmente, me encanta la primavera! El verano también, está claro… pero la primavera es el preludio de algo muy bueno que vendrá.

Lo que más me gusta es que anochezca más tarde y que algun día pueda salir del trabajo todavía de día.

 

La primavera es muy variable, hoy hace sol, y al poco, se pone a llover. Esa misma diferencia puede producir en nosotr@s: hay quien en primavera se siente happy y lleno de energía, y hay quien en esta época se agría y “no puede con él solo”. ¿Y tú de qué tipo eres?

 LA PRIMAVERA, LA SANGRE ALTERA

1. A) me encanta la primavera, que salgan los bichitos, pasear al sol, poder jugar hasta tarde con los peques en el parque…

¿Sabíais que está científicamente probado que la primavera la sangre altera? Muchas personas, en la época de las flores, sufrimos unos cambios hormonales que nos pueden llevar a un estado de mayor euforia. Existe una via neurològica que va de la retina al hipotálamo (en el cerebro, donde estan todos los nucleos reguladores de determinadas hormonas), que es activada por la luz solar, por lo que “contra mayor horas de luz, mayor explosión hormonal. Psicológicamente nos sentimos fuertes, porqué podemos con todo: hay más horas para hacer cosas, nos da la sensación que el día tiene más horas, somos más eficaces, nos cuesta menos levantarnos por la mañana y emprender la rutina del día, y el fin de semana es la bomba.

LA ASTENIA PRIMAVERAL

1. B) no me gusta la primavera para nada, tengo alergia, y paso todo el día como si me hubieran derrumbado en un combate de boxeo… cansada es poco.

Soy consciente que no es oro todo lo que reluce, porqué muchas también podemos sufrir en esta época del año lo que conocemos como la astenia primaveral. Aparece la sensación de fatiga de manera continuada (tanto física como intelectual) y la pérdida de motivación y de interés por el entorno, además de poder aparecer somnolencia diurna, dificultades en la concentración, irritabilidad y tristeza, disminución de la líbido…, siendo mucho más difícil hacer lo que antes era “coser y cantar”. Pasamos todo el día como zombies, esperando que se acabe la jornada para volver a la cama, y a pesar de dormir más de lo habitual, no nos sentimos descansados.

¿De qué depende que seamos de un tipo o de otro? Pues por muy demostradas científicamente que estén una u otra opción, lo que más afecta es nuestra personalidad. Está claro que hay cosas que nuestro carácter no puede cambiar: ni la alergia ni el cansancio, ni que salgan los bichos ni que vuele el polen. Pero en lo que sí puede influir es en la manera en que nos tomemos las cosas (en primavera y en cualquier época del año). Está claro que será mucho más beneficioso si tenemos una visión más optimista de la vida: sonreímos porque hoy ha salido el sol y la ropa se  secara antes, o sonreimos porque hoy llueve y regará las plantas, nos alegra que los niños quieran salir con las bicis a pasear, o me alegraré porqué hoy estoy súper cansada y tengo alergia pero la reunión del trabajo ha salido genial….

 

¡Poneros un poco a prueba! Haced una lista de cosas que os gusten y que se pueden hacer en primavera. Podéis pedir ayuda a los peques de la casa, que seguro que a ellos se les ocurren un millón de cosas y no se preocuparán por si están cansados o padecen astenia primaveral.

Una vez hecha, toca llevarla a cabo, pero no como una obligación, sino buscando la parte positiva de la actividad ¡(porqué siempre la hay)! ¡Y disfrutad de ello!

Últimament, els casos que més abunden a la consulta de la psicologia d’adults són els d’ansietat. Uns apunten que és la feina que els agobia, altres la relació amb els companys, altres una ruptura,  altres alguna frustració, altres a la quantitat d’hores que treballen, altres la falta de temps per la seva vida personal… Els motius poden ser molt dispars, però el punt comú en tots els casos és la dificultat per afrontar una situació (o més d’una) que els desborda, i per a la que creuen que no tenen estratègies per assolir-les i donar-les solució.

 

El primer dia que arriben, els pacients ho acostumen a fer nerviosos, per una banda, per la nova situació d’anar a una psicòloga, i per l’altra, perquè quan arriben, ja estan força fràgils i apurats (i normalment, ja han anat al metge de capcelera i ja els ha receptat medicació).

 

Després de la primera presa de contacte amb el pacient, el que acostumem a veure que no és la situació en sí el que els ha desbordat, sinó el que han pensat respecte a aquesta situació. I d’aquest pensament (automàtic, i normalment irracional) és del qual es deriva l’ansietat. Així doncs, no és la situació la que els hi provoca l’ansietat (la feina, el company, una malaltia, una separació…) sinó la manera en que pensen sobre aquesta situació, el significat que li donen. Les situacions en sí moltes vegades no les podem canviar, però el que sí que podem modificar és la pròpia percepció que fem de les coses que ens envolten i els missatges que ens enviem a nosaltres mateixos.

 

Quan no estem bé ens enviem missatges amb to dramàtic i imperatiu la majoria de vegades, exigents, que ens aporten unes obligacions, que si ens parem a prendre consciència, són bastant irracionals.

Quan analitzem les frases que arriben al cap dels nostres pacients en adonem que moltes vegades són de dos estils:

FRASES DE “JO HAIG DE…”: jo haig de solucionar-ho, quan no em veu es posa trista, haig d’ajudar-lo, si no hi sóc les coses no funcionen, he d’arribar a tot, he de fer el que em demanen perquè confiïn en mi, ho haig de fer perfecte, no em puc equivocar…

FRASES DE “ÉS TERRIBLE QUE…”: és terrible que em quedi sense feina, si ell em deixa em moriré, sense ell no sóc res, suspendre l’examen és el pitjor que em pot passar, si no arribo a tenir una feina fixa no sé què pensaran de mi…

Totes aquestes frases imperatives i dramàtiques només ens aporten angoixa. Angoixa i ansietat. I de què serveixen?? DE RES, perquè som persones, i això significa que no podem arribar a tot! Si els altres no ens ho exigeixen, perquè ho fem nosaltres mateixos?

Aquestes frases, aquestes percepcions, aquestes creences, són el que anomenem CREENCES IRRACIONALS, és a dir, creences errònies que hem de canviar, que funcionen de manera automàtica i que no són evidenciables a simple vista (hem d’estar molt al cas per reconèixer-les). Haurem de fer ús de la introspecció per adonar-nos dels propis pensaments erronis.

 

L’ANGOIXA i l’ANSIETAT funciona com una alarma natural que hem d’aprendre a escoltar. Hem d’aprendre a reconèixer els seus símptomes i actuar en conseqüència per evitar situacions de perill.

 

Com la reconeixem? Quan una situació ens resulta estressant, segurament, rebrem senyals diverses, diferents segons la persona (insomni, malsons, sospirs profunds, manca d’aire, tremolors, caràcter irascible…). Això, és l’angoixa. Ella acostuma a aparèixer de manera gradual, però a vegades, com que no l’escoltem, creix i creix fins que ens ofega i ens desborda.

En la majoria dels casos, aquesta angoixa, aquesta ansietat, seguirà apareixent i augmentant gradualment en simptomatologia i freqüència fins que la tinguem en compte i decidim fer canvis a la pròpia vida. Si no hi parem atenció, correm el risc d’adonar-nos només quan és massa tard i petem. És important posar-hi esforç en autoconèixer-nos i aprendre a utilitzar estratègies d’afrontament per evitar que el globus s’infli massa i peti.

 

Quines estratègies podem utilitzar? El primer de tot es parar atenció al nostre interior i aprendre a escoltar-lo. Té moltes coses a dir-nos. I després, un cop reconeguda la seva aparició, podem anar a buscar respostes per algunes preguntes:

– Què és el que no funciona?

– Quina situació és la que em provoca aquest malestar?

• Què penso jo respecte a aquesta situació? Què és el primer que m’ha vingut al cap al viure-la?
• Això que penso és real al 100%?

– Com afronto jo aquesta situació?

– Quin és el meu paper real? I quin paper m’obligo jo a tenir? Realment algú m’exigeix més del que he de fer o puc oferir?

– Què passa si no puc arribar a tot?

– Com puc baixar el meu grau d’angoixa?

– La solució al problema està a les meves mans?

– Si no és així, i tenint en compte que no puc resoldre allò que no depèn de mi, què he de canviar de la meva manera de veure-ho?

El parlar amb nosaltres, el diàleg intern, el sentir què diu el nostre cos, és vital per afrontar moltes de les situacions que vivim en el dia a dia. Canviar la percepció de les coses, els nostres pensaments, faran canviar les nostres emocions. Però això és com qualsevol múscul del cos: cal entrenar!!! A que no seria suficient anar un dia al gimnàs per mantenir-te en forma? Doncs per sentir-te bé tu mateix (per pensar en positiu!), tampoc. Si entrenem aquesta virtut, cada vegada ens serà més fàcil detectar la simptomatologia i resoldre-la. Altres vegades, necessitem un professional que ens orienti a fer-ho (serà el nostre entrenador personal!!!), però no per necessitar ajuda, serem més dèbils! Tot al contrari, haurem estat prou valents per conèixer què pensem, què sentim i decidir que ho volem canviar!

 

I això sí que està a les nostres mans!