Categoria: Uncategorized

Córrer, caminar, nedar, anar en bicicleta, ballar, pujar a peu les escales, anar a comprar al supermercat…

 

L’activitat física ha format part de la vida de l’ésser humà des de sempre. Al principi, era només una qüestió d’existència (per alimentar-se, havien de sortir a caçar i això ja comportava un alt nivell d’esforç físic), passant per l’activitat física associada al treball (agricultura i ramaderia, manobres…), fins avui dia, en que l’activitat física s’associa sobretot a un culte a la figura humana i a un benestar personal.

Però no tothom d’avui presenta aquest interès per mantenir una vida activa, un benestar físic i psíquic. Molt lluny d’aquí, també estem en una època on moltes de les tasques que fa cinquanta anys es feien de manera manual, ara es fan de manera mecànica, el qual afavoreix al gran percentatge de sedentarisme que hi ha actualment, tant en infants com en adults.

 

De sobres coneixem campanyes que es realitzen per afavorir un estil de vida més saludable, sobretot, a l’àmbit dels infants: menjar fruita per esmorzar un dia a la setmana a l’escola, menús escolars equilibrats en els que t’aconsellen, inclús, què poden sopar els nens… fins a la més nova duta a Caldes, anomenada “Mou el cul”, que vol afavorir que els infants vagin caminant a l’escola tot deixant petjades de color groc en els diferents camins que duen a les escoles del municipi.

 

Però tot i això, com pot ser que el percentatge de sedentarisme sigui tan alt, amb els riscos que comporta? La mala i selectiva alimentació i els videojocs tindrien molt a veure, crec jo (però per això dedicarem un altre article!). Per sort, cada vegada hi ha més gent que decideix incorporar la pràctica esportiva a les seves vides, i cada cop hi ha més professionals de la salut que recomanen fer esport per prevenir i curar algun tipus de malalties. Les malalties cardiovasculars en són un exemple, però també som cada vegada més, psicòlegs i psiquiatres, que recomanem la pràctica esportiva per pal·liar estats emocionals negatius i aconseguir un equilibri biològic i psíquic (la famosa dualitat cos – ment).

 

Si ens fixem en una vessant més de tipus fisiològica, està demostrat que una activitat física continuada produeix un augment de la secreció d’endorfines (serotonina, dopamina, feniletilamina), hormones que tenen un efecte antidepressiu ja que augmenten la sensació de benestar de forma natural (a això em refereixo quan els dic als meus pacients: “Anem a crear serotonina!”). D’altra banda, d’una vessant més psicològica, l’activitat física permet el contacte social, la distracció i la millora de capacitats intel·lectuals.

Anem per passos. L’home necessita establir i mantenir relacions amb els altres. La pràctica esportiva generalment implica alguna mena de contacte amb els altres, el qual ajuda a mantenir activa la nostra xarxa social, permetent a la vegada satisfer la nostra necessitat d’afiliació i de pertànyer a un grup.

La distracció es refereix, en definitiva, a no pensar. Mentre estem fixant l’atenció en l’activitat física, creem un distanciament de les possibles emocions negatives i de les preocupacions, a la vegada que també implica un allunyament de les situacions estressants que vivim en el dia a dia.  

La practica esportiva està relacionada directament amb l’autoestima. Una pràctica esportiva, per una banda, farà que puguem fer una millora a nivell físic, i per una altra banda, els petits objectius que anem aconseguint en el dia a dia, milloraran la nostra autoimatge i la confiança que tinguem en nosaltres mateixos. També es relaciona amb la millora d’altres trets de personalitat: assertivitat (posar-te en el lloc de l’altre), autocontrol, confiança en l’altre…

 

Per tots els motius exposats, l’activitat física demostra uns beneficis terapèutics. Disminueix l’ansietat, la irritabilitat, la depressió, la tensió, la ira… I positivitza l’estat d’ànim i redueix els estats d’ànim negatius.

 

Per obtenir aquests beneficis és necessari que l’esport s’incorpori com un hàbit de conducta més (no s’hi val anar un dia al gimnàs i amb això ja estaré “salvada de la tristesa”). És important realitzar activitats de tipus aeròbic i rítmic (córrer, caminar, anar en bicicleta, ballar, nedar…), dos o tres dies per setmana, durant 20-30 minuts. És important que sigui una activitat que ens motivi, per facilitar l’adherència (que “ens enganxem” a fer-la) un cop iniciada, i al principi, sempre caldrà obligar-nos una mica (quan no estem acostumats, és difícil sortir de la nostra “zona de confort”), però, com tot… calen 21 dies!

 

 

Posem que la protagonista de l’article d’aquest mes es diu Vanessa, Vane pels amics. Podria ser un text autobiogràfic, o no. Això depèn de com es miri.

La Vane es lleva cada matí a les sis del matí per anar a entrenar. Fa sppining, atletisme, gimnàs, pilates o natació, depenent del dia. A les vuit comença la seva altra rutina: esmorzar, anar a treballar, escoles, entrevistes, consultes, reunions, més consultes. Plega al vespre i va cap a casa, on sopa en companyia de la seva parella i parlen de com els ha anat el dia i de nous projectes. Els caps de setmana són a un altre ritme. Tots dos continuen entrenant, i ho combinen amb les compres de la setmana, alguna cursa i espai i temps per fer allò que no poden fer entre setmana: passejar, família, amics i capritxets diferents.

La Vane s’alegra de tenir una feina i una persona amb la que compartir la seva vida, una vida força controlada… i és que tot allò que surti del seu control, l’ansia. I és un dels seus grans “handicaps”. L’experiència li diu que tot allò que surt del seu control li acaba donant sensacions i moments inoblidables, però li costa fer-les, no sap si per comoditat o per por. La qüestió és que li costa sortir de la seva ZONA DE CONFORT.

 

La ZONA DE CONFORT és un terme  que s’utilitza per definir l’estat en el que les persones ens comportem d’una manera que no ens produeix ansietat, sense gaires canvis, sense estrès, amb un rendiment constant, sense riscos… però malauradament, també sense gaires millores. Són com uns límits, que gairebé inconscientment, ens posem per viure una vida còmode sense haver de prendre gaires decisions arriscades o iniciatives que poden canviar la nostra vida. És una zona còmode, que la coneixem, i que coneixem a la gent que hi ha, i en la que coneixem les normes i el que s’espera de nosaltres.

El 90% de la població viu a la seva zona de confort. No és res estrany. Però cal deixar-la de vegades per poder progressar en els diferents àmbits de la vida. I això depèn de si tens 21 dies.

Les tres setmanes, els 21 dies, són, per regla general, el que necessites per fer d’una novetat un hàbit. Però cal esforç i constància. I això es pot fer en diferents aspectes de les nostres vides: treball, família, oci, alimentació… I tot i això… no sempre necessites 21 dies, a vegades pots sortir puntualment de la teva zona de confort, i fer allò que “mai t’haguessis cregut capaç de fer”, allò que sempre t’han dit “vinga, prova-ho, ni que sigui una vegada”, i te n’adones, que quan ho proves, la segona vegada ja ni t’han d’insistir.

I perquè innovar? Per què canviar coses de la teva vida? Doncs perquè sempre són un al·licient en el teu dia, i t’aporten unes sensacions, que per molta mandra que et faci al principi, després estàs encantada d’haver-les sentit!

 

Tornem a l’exemple de la Vane. La Vane, del 2005 posem. Llicenciada en psicologia, postgraus en “nosequé”. I un treball més o menys per anar fent. La seva il·lusió: muntar un negoci on pogués atendre als infants i adolescents que tan li agradaven, posar en marxa tot el que havia après a la carrera i a la vida… El més còmode hagués pogut seguir amb la seva feina, tenir un sou fix al mes, i estar la mar de tranquil.la… però no la motivava. Després de temps pensant, consells per totes bandes, i el més important, una il·lusió extrema, va fer el cop de cap d’obrir el seu propi centre de psicologia. Evidentment, al principi no va ser gens fàcil, i moltes vegades va pensar en “perquè havia pres aquella decisió”, però només trobava una resposta: perquè ara, sí que li encantava la seva feina. Els límits de la seva zona de confort van cedir i va poder fer un canvi, un canvi que va resultar ser molt gratificant, i que vuit anys i mig després, encara li dóna les mateixes bones sensacions.

 

I com he dit abans, d’aquesta zona de confort se’n pot sortir de moltes maneres, només hi falten ganes i voluntat de fer-ho. Ganes de canviar la teva alimentació, ganes de canviar el teu entrenament i que resulti més efectiu, ganes de canviar coses amb la teva parella i poder reviure la il·lusió de quan festejàveu, ganes d’aprendre un idioma nou, ganes d’anar a fer allò que saps que t’implicarà un esforç, però que després et resultarà prou gratificant a nivell personal, simplement, per haver-ho fet (és com aquelles agulletes que jo anomeno “agradables”, aquelles que indiquen que has patit fent alguna cosa, però que et recorden com estàs de satisfeta per haver-ho fet).

 

La zona de confort és còmode, està clar, però monòtona al cap i a la fi.

 

Val la pena dir, fent un incís, que també hi ha un 10% de la població que no té ni idea del que és una zona de confort, que és mou segons com bufi el vent i que està motivada per tot allò que surti de la quotidianitat. Només una cosa: alguna rutina que un altre, no va malament.. i no està en risc constant sempre, tampoc!