Publicacions

MUNTANYA RUSSA AFECTIVA – EL TRASTORN LÍMIT DE LA PERSONALITAT

 

El seu cap és com un volcà en erupció… va pujant la lava a poc a poc pel seu cos… i a l’arribar al cervell… explota, peta i es difon…. i comencen a sorgir partícules seves cap a tot arreu i cap al no – res.

 

Moment d’explosió: és com si la Núria hagués arribat al “supernova”, aquesta etapa final explosiva de la vida d’una estrella. Se sent bé, se sent amb ganes de tot. Té la mateixa sensació que el cap de setmana passat, i és fantàstic; se sent tant bé, que per ella el món ja podria acabar…, però no, perquè ara és el punt àlgid per fer coses, per fer tot allò que fins avui li torbava el cap, ara té les piles carregades per viure i per gaudir.

 

Després, però, vindrà la caiguda… tot i que ara no vol pensar en això…, ja hi pensarà el dilluns, quan se senti deprimida i no tingui ni forces per aixecar-se del llit, quan l’abús de sexe, alcohol i drogues la duguin a un estat tan baix i d’una inseguretat tan extrema, que potser inclús se li passarà pel cap prendre més ansiolítics del compte… Sí, se sentirà culpable per haver-se anat al llit amb aquells dos nois de la discoteca, que no deixaven de dir-li coses, i ella disfrutava seduint-los; se sentirà culpable per haver esnifat les dues ratlles i haver begut sis cubates, que no permeten enrecordar-se ni de com va acabar a casa d’aquells nois; se sentirà culpable, quan arribi a casa seva el diumenge i a poc a poc es faci conscient del què ha passat, i a sobre, s’enfadarà amb ella mateixa, perquè es coneix, i pensava que aquesta vegada es controlaria, i se li ha tornat a escapar de les mans… Se sentirà culpable… però en això ja hi pensarà demà…

 

La personalitat és el conjunt de trets emocionals i conductes persistents i previsibles que caracteritzen a una persona a la seva vida diària. Un trastorn de la personalitat apareix quan aquests trets es presenten inflexibles i inadaptats, causant un deteriorament funcional significatiu per a la persona.

 

El trastorn límit de la personalitat (TLP) s’associa a un gran patiment mental, inestabilitat emocional i deteriorament de la qualitat de vida, acompanyats de comportaments poc funcionals que creen sorpresa, frustració, por, inseguretat i refusament en els que volen establir vincles amb ells.

 

El TLP és un patró de comportament de relacions interpersonals intenses i caòtiques amb actituds cap als altres fluctuants i extremes. A les formes més greus, els pacients presenten comportament violents i autodestructius, inestabilitat emocional, alteracions de la imatge corporal, pobre autoestima, impulsivitat marcada i tenen manca d’un sentit clar de la seva pròpia identitat, podent-se associar a períodes dissociatius.

És freqüent que aquests pacients facin intents de suïcidi, consumeixin alcohol o substàncies de manera abusiva, s’autolesionin o es mostrin promiscus, en resposta a refusaments o decepcions a les relacions interpersonals.

Aquests patrons de conducta immadurs i dramàtics, davant la frustració o les pèrdues afectives poden convertir-se en una càrrega emocional per a qui s’involucra en relacions amb persones amb TLP. Tot i que aquestes persones tenen por a ser abandonades, no tenen el control suficient sobre les seves emocions i moltes vegades precipiten les crisis i les ruptures de les seves relacions.

 

El trastorn límit de la personalitat es caracteritza per alguns dels següents símptomes:

–          inestabilitat afectiva deguda a una notable reactivitat de l’estat d’ànim (màxima eufòria, ansietat, irritabilitat…)

–          ira inapropiada i intensa o dificultats per controlar-la

–          sentiments crònics de buit o inutilitat

–          comportaments, intents o amenaces suïcides recurrents o autolesions

–          un patró de relacions interpersonals inestables i intenses caracteritzat per extrems d’idealització i devaluació

–          impulsivitat, en almenys dos àrees que es potencialment dolenta per ell mateix (abús de substàncies, sexe, conducció temerària…)

–          esforços frenètics per evitar un abandonament real o  imaginari

–          alteració de la identitat (autoimatge)

–          ideació paranoide transitòria relacionada amb l’estrés o símptomes dissociatius greus.

 

L’estat d’ànim dels pacients amb TLP és totalment imprevisible i capritxós, exhibeixen moments freqüents d’ira i violència, que acostumen acabar en crisis emocionals intenses i autolesives, presentant una baixa tolerància a la frustració, sentiments crònics de buidor i por a l’abandonament, amb relacions personals intenses, frustrants i inestables, alteració de la seva autoimatge, i amb una tendència a confondre sexualitat amb intimitat.

Alguns dels pensaments o creences típiques dels pacients amb TLP són:

“No sóc res sense tu”; “Moriré si em deixes”; “Si te’n vas, em mataré”; “T’estimo tant que faria qualsevol cosa o seria qualsevol cosa per tu”; “Em sento buit en el meu interior com si no sabés qui sóc”…

 

El TLP és dóna en un 1 – 2 % de la població, i és un diagnòstic predominant en dones.

 

Pronòstic del TLP

Hi ha alguns factors que predisposen a un bon pronòstic del trastorn: juventut, absència de maltractament físic o sexual durant la infància, absència d’antecedents famliars d’abús d’alcohol o substàncies psicoactives…

El TLP tendeix a disminuir amb l’edat i el seu curs no és tan greu si no hi ha trastorns associats.

 

Tractament del TLP

El més recomanable pel tractament del TLP és la farmacologia, considerant tres dimensions sintomatològiques: símptomes afectius, símptomes cognoscitius i descontrol conductual (impulsivitat)

A part de la part farmacològica, és important el treball psicoterapèutic (teràpia cognitiva i conductual), per treballar aspectes com: les conductes de risc de suïcidi i autolesives, identificació i tractament dels trets que dificulten les relacions interpersonals (hostilitat, agressivitat, gelos, amenaces…), identificar i tractar els trets problemàtics pel pacient (falta d’autoafirmació, masoquismes, servilisme, pobre autoimatge, poca autoestima, poca asertivitat…), elaborar un projecte de vida realista…

EL SALT CAP A L’ESCOLA DELS GRANS En Marcel acaba de fer els tres anys. Va a l’escola bressol del poble on viu, fent ja l’últim curs. El setembre vinent, com li diuen els seus pares, començarà a anar a l’escola dels grans, on passarà part de la seva escolaritat. En Marcel és un nen molt trempat. Li encanta anar a l’escola bressol, on juga amb els seus companys i aprèn un munt de coses, hàbits i valors. Fa dos cursos, quan va començar, els seus pares patien per com s’adaptaria a la nova rutina, ja que passaria d’estar tot el dia a les faldes de l’àvia, a compartir un nou espai, amb nous companys i nous adults referents. L’adaptació, però, va ser bastant bona. Evidentment, el fet de començar anant unes horetes, el va ajudar, tot i que això no va evitar que els primers dies emetés un plor desconsolat quan la mare sortia per la porta i s’acomiadava d’ell. Era un moment de gran pena, tant pel nen, com per la mare, que se sentia despietada de deixar al seu fill d’aquella manera. Al cap d’un parell de setmanes, però, la situació havia millorat enormement i en Marcel era el més feliç del món quan corria a abraçar a la seva educadora i estava a punt per experimentar noves aventures. Aquell sentiment de neguit que van sentir els pares d’en Marcel fa dos anys ha tornat a arribar a les seves vides. Aquest proper setembre, en Marcel i la seva família hauran d’afrontar un nou canvi. I de nou sorgeixen les preguntes quotidianes: com s’adaptarà? com ho viurà? com es relacionarà amb la nova educadora i els nous companys? i nosaltres, com ho viurem? Els neguits que presenten els pares d’en Marcel són completament normals quan els fills deixen l’escola bressol per passar a l’escola d’educació infantil i primària. Les escoles bressols, més petites i acollidores, acostumen a donar més seguretat, tant als pares com als nens. El fet que els grups siguin més reduïts i els espais “més adaptats” asseguren que el seu fill està en un entorn tranquil i adequat a ell. I de cop, passen a aquelles escoles tan grans i desconegudes per als seus fills, on tot és nou i on hi ha nens que els hi multipliquen l’edat per dos i per tres. Però, tot i que el neguit és totalment comprensible, acaba passant, com va passar fa dos anys, i com passarà quan d’aquí uns anys hagi d’anar a l’institut i a la universitat (és normal que els pares no deixin de patir pels seus fills davant de qualsevol canvi i imprevist que se li pugui plantejar). COM PODEM AJUDAR ALS INFANTS EN AQUESTA NOVA ETAPA? Les maneres d’afrontar aquest moment poden ser de molts tipus, i cal que s’impliqui part de la gent que envolta al nen. – Moltes de les escoles bressol, per començar, fan un cop de mà als pares, fent una “excursió” a la futura escola del nen. Aquest moment dóna l’oportunitat a l’infant de tenir un primer contacte amb el nou espai. Aquesta visita acostuma a acompanyar-se d’una explicació determinada i amb un llenguatge prou clar pels infants, on se’ls convida a iniciar una nova aventura de grans. – D’altra banda, els pares que tenen fills més grans, poden aprofitar aquesta avinentesa per començar a treballar amb el seu fill: anar a buscar al nen gran a l’escola, poder-li ensenyar l’edifici i els patis, poder parlar amb algun/a mestre/a… – Els pares que s’estrenen en aquest paper, també poden anar treballant prèviament amb el seu fill. Potser l’oportunitat d’entrar a l’escola no serà tan fàcil com si ja tens un nen més gran que hi va, però es poden dur a terme altres activitats: passejar per davant de l’escola, ensenyar-li l’edifici… Els pares, que són qui millor coneixen al nen, poden idear aquelles estratègies que creguin més adequades pel seu fill. Sempre però, l’entrada a l’escola, que és un pas tan important, ha d’anar acompanyada de comentaris optimistes i plens d’empatia (cal evitar comentaris negatius tipus: “allà t’ensenyaran a no ser tan capritxós”, “a veure si de debò et fas gran”, etc). Quan arribi el primer dia de curs, els nens més segurs i adaptatius, és probable que acceptin bé el nou entorn, però a d’altres, la nova situació els pot resultar desbordable. Els nens necessiten que els pares els hi transmetin seguretat, no que es deixin contagiar per la seva angoixa. A vegades, la pròpia dificultat per a separar-se d’ell i per deixar-lo en un lloc sobre el que no tenen control directe serà captada per l’infant, que se sentirà encara més malament. Els comiats no han de ser excessivament llargs, però tampoc s’ha de desentendre del nen i fer-lo sentir abandonat. Cal acompanyar-lo, però sense passar-se. Durant el comiat, és bo que els nens vegin que hi ha una bona relació amb l’educador/a, que és qui es farà càrrec d’ell mentre els pares no hi siguin. Cal que els pares li expliquin al nen la veritat, que ara marxen, però que tornaran a buscar-lo d’aquí a una estona (i en el cas que algun dia hagi d’anar una altra persona a buscar-lo, dir-li qui serà qui el rebrà a la sortida). Durant els primers dies d’escola, poden aparèixer diferents conductes en els nens: agressivitat, plors, malsons, descontrol d’esfínters…, però no cal alarmar-se, ja que és quelcom totalment normal. Cal que els pares siguin sensibles i donar-li recolzament, atenció i afecte. I com tots els moments difícils que es poden donar durant la infància, cal recordar que no cal esverar-se, i que, amb afecte i optimisme, acaben passant.