LA GENERACIÓ NI – NI

 

FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS

 

Explica la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. El Roberto i la Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era, van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.

Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.

– Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments – va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar la seva història.

L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides, una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar la soni, eren ja bastant ancians.

 

Els viatgers no podien creure el que veien.
– Seriosament sents enveja de la resta?
– És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!

 

 

Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.

Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.

I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.

 

 

 

 

 

 

El terme de generació “ni-ni” s’utilitza per designar tota una generació de joves que han decidit no estudiar i no treballar.

Aclarida la definició, el que toca plantejar-nos és: “Perquè aquests joves viuen d’aquesta manera?”, “De qui és la culpa?”, “Què cal fer per canviar aquest estil de vida?”

Com a tots els problemes socials, no hi ha un sol causant d’aquest fenomen. Es tendeix, i és fàcil, culpabilitzar els pares de l’apatia que caracteritzen aquests joves; però la culpa no és només dels pares, sinó també de la societat en que vivim, una societat del benestar i del consum en la qual l’èxit s’ha d’aconseguir ràpidament i sense cap esforç.

El tret principal que caracteritza aquests joves és el desinterès i la falta de motivació. Són menors de 34 anys, sense cap tipus d’expectatives, amb una gran dependència de la nova tecnologia, que viuen a casa dels pares, els quals els mantenen. No tenen cap motivació ni interès professional, no treballen ni guanyen diners, però els agrada mantenir cert nivell de vida. La majoria mostra una manca total de valors com el respecte, la tolerància, la solidaritat, l’esforç, l’afany de superació…

Aquesta generació de joves han nascut en una societat democràtica, amb un gran creixement econòmic i un boom tecnològic.  L’actual crisi econòmica, les dificultats per trobar feina i per independitzar-se fan que molts d’aquests joves trobin l’excusa perfecta per continuar en la posició còmoda de viure amb els pares i que aquests els mantinguin.

Des del nucli familiar, els pares tenen l’obligació de responsabilitzar-se de la transmissió de valors als seus fills, i depèn d’ells la fermesa i l’entusiasme amb que transmetin aquests valors als nens per a que s’interioritzin o no.

La societat actual, el cost de la vida i el ritme diari de molts pares fa que deleguin aquesta responsabilitat a l’escola.
Per voler facilitar les coses als fills o perquè aquests tinguin “allò que nosaltres no hem tingut de joves”, molts pares estalvien qualsevol tipus de patiment als seus fills, els intenten evitar les situacions que suposen esforç o contrarietats, contribuint a la formació de personalitats dèbils, capricioses i inconstants, incapaces d’enfrontar-se a cap tasca seriosa i dura que se’ls pugui presentar en el futur. Així aprenen, des de ben petits, a no valorar les coses, mostrant-se incapaços de gaudir de les coses.

El fet de no treballar en el nucli familiar valors com l’esforç, la constància, la perseverança, la disciplina, el treball, la responsabilitat, etc., fa que els nens presentin una gran incapacitat per suportar esforços i, en conseqüència, una baixa tolerància al fracàs, acompanyant-se de sentiments d’impotència i conformisme.

Els nens s’acostumen a aconseguir tot el que volen de manera fàcil i ràpida, i quan són adults esperen obtenir els mateixos resultats de la mateixa manera, però el món real és molt més difícil que el segur entorn familiar, al qual estan acostumats.

Per tant, la societat i els pares s’uneixen en un format d’absència total de límits i de transmissió de valors i donen pas a aquesta generació, la generació “ni-ni”·