Pares,
només us escric quatre línies, per solucionar algunes coses que m’inquieten i, que sense que vosaltres us adoneu, em fan més difícil el creixement, com a nena i com a persona.
No us enfadeu, ho faig pel vostre bé, i pel meu.
– Deixeu que faci sola les coses, encara que tardi més temps. Si sempre me les feu vosaltres, no aprendré
– No canvieu gaire sovint d’opinió sobre allò que he de fer, això em desorienta
– No em compareu amb els altres nens, això fa mal
– Corregiu-me si m’equivoco, però feliciteu-me quan encerti
– Heu de complir les promeses que em feu, però també els càstigs
– No em maneu gaire, demaneu-me les coses. M’agrada quan em dieu “si us plau”
– No em doneu tot allò que us demano, la majoria de coses no les necessito, però jo encara no ho sé triar
– No m’escridasseu; m’esteu ensenyant que jo faci el mateix
– Si vosaltres esteu equivocats, ho heu d’admetre; així aprendré a admetre els meus errors
Pares, a l’escola m’ensenyen, però el temps que passo amb vosaltres és primordial, i és feina vostra inculcar-me valors i limitar-me la conducta. Jo, al cap i a la fi, sóc una nena, sou vosaltres els que m’heu d’educar.
PER QUÈ SERVEIXEN ELS LÍMITS?
Perquè són primordials en l’educació i en l’ensenyament.
Els límits ofereixen un espai, delimitat i segur, que aporta confiança a l’infant, en el que pot jugar, explorar i aprendre. Aquest espai és un marc de contenció que funciona com a guia, i ajuda a ordenar el seu món, el qual li genera la seguretat que necessita per orientar la seva conducta.
Si hi ha uns límits ben definits, es donarà la possibilitat d’elecció i que el nen pugui fer la pròpia tria, dins d’uns paràmetres marcats. Això potenciarà també situacions d’èxit i un avenç en la seva autonomia i individualitat.
El límits també ajuden a la resolució de conflictes, donant a l’infant l’oportunitat de pensar, de prendre la iniciativa i de buscar solucions. Cal ajudar a l’infant a resoldre les situacions amb les que es pot trobar en el dia a dia i buscar les solucions que més amparen a ell i a l’igual. Permeten potenciar el respecte per ells mateixos i pels altres.
A la vegada, ajuden a protegir al nen o la nena de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajudar-los a evitar situacions que posin en risc la seguretat física i psíquica pròpia i dels altres.
Així que a la pregunta si els límits són necessaris, la resposta és un rotund sí. I són necessaris tant pels pares com pels infants. Donar uns límits clars, ferms i ben inculcats, ajuda a l’infant a no sentir-se perdut. A vegades, els adults confonem el “mal comportament” amb la falta de límits. Un nen, quan és petit, és tot impuls, acció i sentiment. No sap discernir allò que li serà beneficiós o allò que pot ser un perill. Necessita del suport de les persones adultes a causa del seu “no saber”, de la seva intolerància al desplaer i a la poca autonomia que encara té. Un nen, per norma, no es comporta malament, simplement, no coneix els límits per a la seva conducta.
Cal que algú l’acompanyi i li doni suport. I dic acompanyar, i donar suport, que està molt lluny de la disciplina fèrria o la por i també de la permissivitat o la sobreprotecció. Cal que s’ofereixin els mitjans adequats perquè l’infant es pugui desenvolupar per si mateix, sense fer un abús ni un desús dels límits.
