AVUI GUANYEN LES DONES

image

Avui no és 19 d’octubre, ni és el dia mundial de res en especial… és un diumenge qualsevol.

Avui no és 19 d’octubre, ni és el dia de la lluita contra el càncer de mama, però m’he enrecordat d’ella. Simplement, aquesta setmana, que sí que va ser 19 d’octubre i a totes les xarxes socials i programes de la televisió i de la ràdio en parlaven d’això, m’he enrecordat més de d’ella.

Avui no és 19 d’octubre, per mi cada dia és 19 d’octubre, des de que ella no hi és. I és que aquest any estic especialment sensible vers el càncer (de mama, i de tots en general).

Ara fa dos mesos que va marxar. I la lluita ha durat només un any i mig.

Em va trucar una nit, mentre estava asseguda al sofà després de treballar. Em va dir que aquell matí havia anat d’urgències. Mentre es dutxava després d’spinning, s’havia notat un bony al pit esquerre i havia anat al metge. “M’han dit que segur que no és res, però que volen fer-me una mamo i una eco. Em trucaran per donar-me hora”. “No, no cal que m’acompanyis, si no és res”. “Quan m’ho diguin, jo t’aviso, però no cal que vinguis, ja veus, és una foto com una altra!”

La van avisar al cap d’una setmana. I no la vaig acompanyar. S’hagués enfadat. Era molt tossuda! Ara m’arrepenteixo mil de no haver-hi anat i de fer cas a la seva tossuderia.
En aquella primera visita, li van fer una mamografia i una ecografia, i li van dir que en principi estava tot bé, que el bony que es notava no tenia aspecte dolent, però que volien repetir-la al cap de sis mesos.
Aquells sis mesos van anar com sempre: treballant, fent caps de setmana fora, curses i entrenaments, soparets, xerrades fins tard…

Al cap de sis mesos, tenia la següent visita. De nou, em va demanar que no l’acompanyés, però aquesta vegada no vaig cedir. Vam anar cap a l’hospital, i li vaig dir que així aprofitaríem per passar el dia fora i dinar juntes, que encara ens quedava estiu!
La van cridar puntuals. Jo estava a la sala d’espera. No duia massa estona allí? les mamografies no duren tant… Per fi, vaig veure que sortia, amb un somriure. Sempre somriu… sempre somreia… Em va dir, sense una sola llàgrima, que a la ginecòloga no li havia agradat gaire, i que li havien fet una punció, i que al cap d’una setmana li donarien els resultats. Em vaig posar a bramar com una bleda… i va ser ella la que em va consolar a mi. Que sóc de fava, si us plau! Em va agafar del bracet i vam anar a fer un cafè! No sé com pot ser tan forta! És forta! Va ser forta fins el final!!!

Aquell dia va ser molt especial: suposo que les emocions estaven a flor de pell. Vam anar a dinar a la platja. És clar, per l’època que era, molts restaurants eren plens… però vam trobar un bar, on ens van fer la millor paella que haguèssim tastat, o almenys a nosaltres ens ho va semblar. Vam parlar de tot, i em vaig sorprendre quan ella va pronunciar la paraula càncer. Ella ja hi havia pensat en tot, i a mi, només de sentir-la, se’m posaven els pèls de punta. Havia pensat en com gestionaria la feina si havia d’agafar la baixa, en com afrontaria la quimio si calia… Li vaig demanar que no parlés d’això. Sóc una egoïsta. Li demanava que no parlés, perquè jo no sabia com afrontar-ho. I en canvi, allà la tenia davant, parlant del càncer com si fos un gra d’acné. I em va fer un cop d’impacte: “què trec de lamentar-me i plorar per les cantonades queixant-me de com he estat de desgraciada?”. “Prefereixo prendre-m’ho com un repte, una cosa més que s’ha de superar, això és una altra cursa com les que fem els caps de setmana… o corres i lluites, o el càncer t’avassalla!”.

Al cap d’una setmana tenia de nou cita al metge, i és van cumplir els pitjors pronòstics. Era càncer, era un tumor maligne de cinc centímetres al pit esquerre. A l’Eva se li van negar els ulls, aquest cop sí, i va plorar… La doctora es va mostrar molt propera, i li va explicar amb tot detall què calia fer, quins eren els passos a seguir. La doctora va fer molt bona feina, però les notícies eren aquelles, per molt que les vestissin de rosa.
El primer que calia fer era operar, intentar treure el tumor. La ginecòloga va dir que estava molt ben localitzat, i que preveia que seria fàcil extirpar-lo. I després, segurament, caldria fer algunes sessions de quimioteràpia, per acabar d’eliminar-lo i evitar la metàstasi.
L’operació la farien d’aquí a una setmana. Una setmana llarguíssima, una setmana per preparar moltes coses, tot i que ella ja ho tenia quasi bé tot enllestit (treball, família i emocions).

La van operar un dilluns, a primera hora. A l’hospital estàvem els seus pares i jo. Els pares s’havien fet grans en poc temps. Aquesta situació els havia fet envellir. La Carmen només plorava dient que com podia ser que amb 30 anys, la vida li jugués així i el José intentava animar a la Carmen. Però no hi havia paraules que calmessin en aquell moment. Jo només feia cafés. Al cap d’una estona, que a mi se’m va fer molt llarga, van sortir els metges. Tot havia anat sobre el previst. Ara l’Eva descansava i d’aquí poc la podríem passar a veure.
Quan la van dur a l’habitació, estava molt eixerida, i no li faltaven les paraules d’ànim. Ja li havien dit els metges que tot havia anat bé, pel que no hi havia perquè preocupar-se. D’aquí poc començaria la quimio, i això acabaria amb tot el problema.
Em fan molta enveja les persones amb tanta fortalesa emocional; res no sembla que els faci trontollar. Ni el càncer va permetre que l’Eva tingués un somriure a la cara sempre.

Un cop l’Eva va estar refeta de l’operació, li van plantejar iniciar les sessions de quimioteràpia i amb això també començarien els efectes secundaris: es trobaria malament, hi hauria vòmits i li cauria el cabell. Això tampoc li feia por a ella. L’Eva va traslladar-se a viure a casa dels seus pares, davant la insistència d’ells per poder-la acompanyar, si més no, els primers dies. Cap a la segona sessió de quimio, els cabells li van començar a caure a flocs. Estava més feble, però animada. Demanava coses de feina per entretenir-se, es va apuntar a fer un màster on-line per ocupar les hores mortes. Es va quedar sense cabell, i no va voler sentir parlar de dur perruca: “estaré guapíssima amb aquest mocador que m’he comprat!!! Trobo que m’afavoreix amb el meu color d’ulls!”.
Anava fent revisions mèdiques contínues, i la cosa anava bé.
Vam decidir que en acabar les sessions de quimio, aniríem a Roma. Ens quedava pendent aquest viatge i ara era el moment d’anar-hi.

I a la primavera va ser la data! Ella estava forta, havia acabat les sessions de quimio i podia tornar a la feina! Els metges estaven contents. I nosaltres, més encara. Vam passar quatre dies a Roma genials. Estava tan guapa i riallera. Al tornar vam poder reemprendre les nostres vides: tornàvem a entrenar juntes, sortir, sopars, excursions… Era com si el càncer hagués estat un episodi amarg de les nostres vides, però ja només això.

Tot va trontollar de nou al juny. A una de les revisions, van veure que el càncer havia tornat a aparèixer, i ara també a l’altre pit. Començava de nou la cursa. Operacions, quimios… No va donar temps a córrer gaire. Aquesta vegada el càncer estava deixant feta pols s l’Eva. Somreia forçada, perquè no patíssim… però li faltava alegria als ulls. Estava cansada, esgotada. Això estava sent pitjor que la Marató… A l’agost va acabar tot. A l’agost l’Eva va morir. El càncer la va guanyar. Ella que era competitiva a més no poder, no va poder amb ell.
És injust que la vida s’endugui a persones com l’Eva, persones bones que necessiten tan poc per ser feliç i que l’únic objectiu a la vida és que tu també ho siguis. Persones valentes.

“Eva, diumenge correré per tu. Faré la cursa de la dona com cada any la fèiem juntes, per totes aquelles dones que lluiten, per totes aquelles dones que han lluitat, contra el càncer de pit”. Perquè m’agradaria que avui, i cada dia, guanyessin les dones.

Anuncis