Avui m’he llevat a les 5.10 del matí. És l’hora en que m’haig de posar en peu, si a les 5:30 vull estar al carrer per poder fer un entrenament una mica digne, perquè a les 6:30 el Jordi ha de marxar de casa per arribar bé a la feina i no passar-se hora i mitja a la carretera.
En principi, des de que arribo a casa fins que marxo a l’escola, hauria de tenir temps suficient per esmorzar, dutxar-me, fer alguna cosa per casa o de la feina, o simplement… per llegir. Però avui l’Eloi ha decidit que no, que necessitava braços i que volia estar amb mi… així que cafè ràpid, dutxa ràpida, i a acompanyar-lo…
Just quan s’adorm xafardejo una estona les xarxes socials… queden 20 minuts perquè arribi la meva mare a quedar-se amb ell mentre jo treballo. I trobo aquest article:
Fantàstic! I tant idoni per aquesta setmana, i de fet, pels últims sis mesos.
L’Eloi ha estat el més important que m’ha passat fins ara, i mira que m’han passat de coses: obrir el meu propi negoci, trobar a la parella que m’acompanyés en el meu camí… però indubtablement, l’Eloi és el top ten. Una petita cosa depèn totalment de tu, i això fa “yuyu”, i a la vegada, et fa sentir coses que mai havies sentit. És la primera vegada que he agafat una baixa a la feina, i he pogut gaudir cinc mesos dedicats a ell… però una cosa tenia clara (i això farà que algú pensi “MALAMARE”, però no me’n fareu sentir de culpable): l’Eloi és el més important per mi, però no és l’única cosa important per mi. Perquè a part de ser mare, sóc psicòloga, parella del Jordi, filla del Jose Luis i la Jovi, esportista i dona (amb amigues, germana, nebots i altres coses meves), i a totes aquestes parts, els hi vull donar cabuda a la meva vida. 
Què això m’implica llevar-me a les cinc del matí per entrenar? Doncs no m’importa. L’Eloi es queda a casa amb el seu pare, que el cuida estupendament, i jo tinc el meu moment (un dels meus moments). Què diumenge tinc cursa i l’Eloi ve a veure’ns al seu pare i a mi? Doncs estarà més que ben cuidat amb els avis i content perquè els seus pares també ho estaran. I és que és necessari que els pares (tots dos) estiguin bé per cuidar a un fill que et trasbalsa tot el teu món. És important que estiguin bé com a parella, i a nivell personal, perquè realment, la vinguda d’un fill és un terratrèmol que fa ballar tota la teva vida. Un terratrèmol bonic, però terràtremol al cap i a la fi.
Així que és important, tot i que al principi costi, fer de la teva vida una pizza, i tallar-la a trossets (quant tros de la pizza dediques a cada faceta de la teva vida?) Segurament molts faríeu: mitja pizza per la família (cura dels nens, etc.) i mitja pizza per la feina. I si féssim més trossets i els poguéssim destinar, per petits que fossin, a la nostra cura? Quedar de vegades amb els amics, sortir a sopar amb la parella, llegir un llibre, fer una formació, fer esport, dormir i descansar…
NO, NO SEREM PITJORS PARES PER VOLER AIXÒ, NO SEREM PITJORS PARES PER A MÉS DE VOLER SER PARES SER ALTRES COSES A LA VIDA. El que sí que està clar és que si nosaltres estem bé, criarem i educarem als nostres fills en un entorn i ambient de benestar, primordial per un bon desenvolupament infantil (i adult).
I SI PROVEU A FER LA VOSTRA PIZZA PARTICULAR? En la meva, l’Eloi engloba un bon tros, però procuro ficar també altres ingredients que li donin altres sabors!
Saüc PSICOLOGIA 