GESTIONANT EMOCIONS

A la consulta arriba molta gent buscant ajuda. Quan els preguntes què els hi passa, et diuen: tinc ansietat, o bé, tinc depressió… moltes persones venen buscant ajuda amb un diagnòstic que ells mateixos ja s’han fet. Però quan comences a aprofundir en les emocions, tot i que poden tenir molt clar que tenen ansietat o depressió, comencen mostrant dificultats quan els demanes que els hi posin noms…

Des del minut quasi zero de teràpia, els prohibeixo que responguin bé o malament a la pregunta: “com estàs?” o “com et sents?”. Necessito que em diguin si se senten angoixats, frustrats, tristos, enrabiats, apenats, melancòlics, contents, entusiasmats… Però com això és molt difícil, comencem per les emocions bàsiques: ALEGRIA, TRISTESA, RÀBIA, POR I CALMA (sí, els que coneixeu “el monstre de colors” ja sabeu del que parlo). I pensareu: “però si això és una xorrada!, els adults ja sabem com ens sentim”. Doncs us haig de dir que esteu ben enganyats, perquè tot i que en aparença avui en dia no hi ha tant tabú sobre les emocions i sobre el dir com et sents, encara hi ha gent “molt primària”, que el tema de les emocions el té com una mica amagat (alguns perquè no els han donat importància mai, alguns perquè abans això no era important, alguns perquè ho associen a signe de debilitat, i altres, perquè ni han tingut temps per parar-se a pensar què senten).

Primer de tot: PARLAR DE LES EMOCIONS, PLORAR, DIR COM ET SENTS… NO ÉS DE DÈBILS! ÉS DE VALENTS! Per mi no hi ha persona més valenta que aquella que pot dir: “estic dolgut perquè el que m’has dit m’ha fet mal”, “ara mateix no puc parlar, perquè estic massa enfadada i et diria coses que no sento en realitat”, “estic trista perquè això no m’ha sortit com jo esperava”…

És a partir de llavors, del moment en que poguem identificar i posar noms a les emocions que sentim, en que podrem gestionar-les. I amb gestionar-les em refereixo a treballar-les, a no deixar que ens desbordin, i que ens matxaquin sense deixar-nos avançar.

De fa un temps aquí, a les escoles s’ha iniciat una assignatura nova, EDUCACIÓ EMOCIONAL (i les escoles que no la tinguin, que s’ho comencin a plantejar). Són sessions destinades a parlar de les emocions que els infants i els joves poden sentir (evidentment, sempre adequat a l’edat en la que ens trobem), a reconèixer-les, a ser conscients del que senten, i sobretot, a legitimar-les. Amb legitimar-les em refereixo a que ÉS LEGÍTIM SENTIR, tothom pot sentir, i pot sentir a la seva manera, i no ha de sentir-se ni avergonyit, ni culpable per fer-ho. Qualsevol emoció és lícita de poder-la sentir, per després poder-la treballar i gestionar de tal manera que no faci tan de mal. I el que és millor, un cop poguem identificar les nostres emocions, serà més fàcil que poguem entendre com se sent l’altre i poder-nos posar al seu lloc (us sona l’empatia???)

L’altre dia a l’escola em deia una nena: “Estic trista, perquè la mama treballa molt i no la veig gaire. Sé que ha d’anar a treballar, i mentre nosaltres estem amb la iaia. El papa ha marxat de casa, ho saps, oi? I ara la mama ha de treballar més hores. I jo ho entenc, però la trobo a faltar”. Sabeu el que sento jo quan trobo una nena de cinc anys parlant així? (A part de li faria un axuxon), sento que és una nena que ara està trista, però que el fet de poder dir el que sent i ser conscient de com se sent i de perquè se sent així, li farà passar molt millor el mal moment que li ha tocat passar. Oju, que no estic infravalorant el que li passa!!! Que la situació que li ha tocat és dura, però té bons recursos per afrontar-la (que la situació sigui dolenta no li treurà ningú, però si almenys pot gestionar bé el que sent, almenys serà més fàcil de pair). Si aquesta nena, en canvi, hagués patalejat, plorat, enfadat… evidentment també hagués estat legítim, però s’hauria d’haver ajudat a canalitzar tota la ràbia que hagués sentit cap a la mare, o el pare, o cap a qui fos…

Als grans ens passa una mica el mateix. Podem viure una mateixa situació, però serà en la manera com la afrontem, segons els recursos que tinguem, segons la maduresa emocional que posseïm, que donem una resposta o una altra, i en conseqüència, que la situació ens faci més o menys mal. Podem dir què sentim, i perquè ens sentim de determinada manera, i afrontar-la; o bé, ens podem tancar al llit i dir que tenim depressió, o bé, fer un cop de porta a veure si amb el soroll s’esvaeix el problema, o bé prendre un ansiolític a veure si així marxa el malestar…

Així que, primer, no tingueu vergonya de dir el que sentiu, ni de mostrar-ho si cal (“los chicos también lloran!”), i després mireu què es pot fer per solucionar-ho, però sobretot, ni autodiagnostiqueu (moltes vegades, fem un abús de termes com depressió, quan és tristesa, per exemple), ni automediqueu (avui en dia vas al metge de capcelera i li dius que et costa dormir i ja marxes amb recepta a la mà), ni us compadiu de vosaltres mateixos… Fes un autoconeixement i sàpigues què sents, i quan ho sàpigues, actua!