JE NE VEUX PAS TREVAILLER

Amb els primers raigs de sol de juny, i acompanyats probablement per la sintonia d’alguna beguda que marcarà la cançó de l’estiu, la majoria de nosaltres instaura un estat d’ànim especial, la major part de vegades més optimista que durant la resta d’any, i és que preveiem la immediata arribada de les vacances.

 

Uns decidiran en parella, altres ho faran amb la família o en el grup d’amics, i d’altres de més agosarats, aniran sols. Els destins també seran diferents per a tots ells: uns preferiran la muntanya, altres les ciutats, altres buscaran la tranquil·litat dels poblets perduts i també n’hi hauran altres esperant abordar a l’astre sol a les platges.

 

Tots ells, els uns i els altres, anhelen aquesta època de vacances amb un gran desig, buscant aconseguir certs objectius bàsics: conèixer llocs nous, gaudir de la gent i dels espais, descansar, i per sobre de tot, trencar la rutina, que en alguns casos, ens ha començat a ofegar.

 

I sí, la majoria de nosaltres aconseguim aquests objectius i tornem de les vacances amb l’energia renovada i amb més força. Això no treu, però, que molts de nosaltres puguem patir el que es coneix com síndrome post – vacacional.

El síndrome post – vacacional

El síndrome post – vacacional es defineix com la incapacitat d’adaptació al treball una vegada finalitzen les vacances i és fruit de la “vida moderna” que duem, dels nous estils de vida que desenvolupem.

En part, aquest síndrome és força normal i transitori, el que no treu que ens faci passar-ho malament mentre es dóna.

Aquesta inadaptació comporta una sèrie de símptomes en forma de desequilibris físics i psíquics: fatiga, somnolència, falta de concentració, insomni, irritabilitat, falta d’interès, inquietud, tristesa…

La causa més evident d’aquest síndrome és el canvi de rutina i del nostre rellotge intern. Normalment, al llarg de l’any, duem a terme una sèrie d’activitats de manera organitzada, que ajuden a dur un ritme intern i extern més o menys estable.

Aquest ritme es trenca completament durant les vacances, afectant també al nostre rellotge intern.

Desapareix el ritme de treball, mentre que els períodes de descans es fan més llargs durant el dia (qui no fa la migdiada durant les vacances???). Aquest fet, acompanyat amb l’absència quasi bé absoluta de rutina i l’aparició de desordre dels nostres hàbits és el que ens aboca de manera més directa al síndrome post – vacacional.

El fet de tornar a la rutina i d’acoplar-nos de nou al ritme de vida fa que moltes vegades es doni de manera descompensada i que hi hagi una descoordinació important entre el que la rutina ens exigeix i el que podem oferir.

Com el podem prevenir?

Com amb la majoria de síndromes, el millor remei és la prevenció. Tot i que durant les vacances el que busquem és trencar, precisament, les rutines, hi ha algunes coses que podem fer mirant de cara al futur, per tal que la tornada a la feina no sigui tan dura.

–          Intentar regular els horaris i el rellotge biològic els dies previs a tornar a treballar. Intentar anar-se a dormir a l’hora habitual i vigilar amb les migdiades. Pot ser adequat arribar de les vacances tres o quatre dies abans i anar adaptant el nostre ritme a l’habitual.

–          Evitar una motivació personal excessivament centrada en les vacances. No es pot estar desitjant les vacances la meitat de l’any i lamentant-se de que s’hagin acabat durant l’altra meitat.

–          Es poden mantenir aficions que s’hagin iniciat durant les vacances. Han de ser aficions que no estiguin lligades al període de l’any en el que es trobi la persona.

–          Reprendre la tornada a la feina amb una actitud positiva, sense recrear-nos excessivament en la incomoditat dels primeres dies d’incorporació a la feina. Cal evitar centrar-se de manera excessiva en les molèsties, ja que l’únic que aconseguim és generar una preocupació desmesurada. Val més plantejar-nos que tornem amb energia renovada, sense contar quant de temps ens queda per a les següents vacances.

–          Evitar tenir la sensació de que les vacances són un estat absolutament oposat al període de treball (plaer vs. patiment).

–          Intentar organitzar els primers dies de feina, i planificar activitats gratificants pels primers dies laborals, trobant espais i temps per a les activitats d’oci.

–          I sobretot, saber que es tracta d’un malestar propi dels primers dies i evitar donar-li massa importància. Si normalitzem en la mesura del possible la tornada al treball, segur que serà molt més fàcil.

I abans del que ens pensem, les vacances tornaran a arribar!

DE L’AMBICIÓ PER LA FEINA A L’ESTRÈS LABORAL

El Pau va estudiar ingenieria química a Barcelona. Un cop acabada la carrera, va fer l’especialització a l’estranger, on el va acompanyar la Dolors, la seva xicota des de la facultat. Un cop va acabar els estudis i van tornar cap a casa, van buscar feina, i tots dos la van trobar a la mateixa empresa. Tenien llavors 27 anys, i van decidir casar-se.
Van estar els primers tres anys de casats en una contínua lluna de mel. Treballant bastant, això sí, però gaudint al màxim de la seva vida en parella.
Quan el Pau va complir els 31 anys, el van promocionar, oferint-li un lloc molt ben considerat i molt ben remunerat a nivell econòmic, garantint un millor futur laboral, econòmic i personal. Només tenia un inconvenient: requeria moltes més hores i dedicació que el lloc que havia ocupat fins el moment.
A partir d’aquell moment, en que no anirien tan ofegats per arribar a final de mes, es podien plantejar la idea de tenir un fill.
El primer any de la nova feina va ser una barreja de sensacions: inquietud per fer bé les noves tasques, orgull per tenir un lloc de tanta responsabilitat i maldecaps cada dia quan arribava a casa, i és que la Dolors havia quedat embarassada, i reclamava l’atenció del seu marit, que passava tantes hores fora. Aquesta atenció durant l’embaràs, pal•liada gràcies a la mare de la Dolors, que li feia molta companyia, va anar en augment un cop va néixer la Joana.
El Pau passava moltes estones neguitós, pels dos fronts oberts que tenia i que eren a la vegada tant incompatibles: les ganes d’una nova feina, però que cada dia presentava jornades més llargues, i la vida de pare, que quasi bé no havia estrenat.
Intentant passar les jornades de la millor manera que sabia, la vida personal es va anar buidant a la mateixa velocitat que ell mateix. El seu dia a dia es va anar convertint en un turment, sense poder afrontar tots els problemes laborals i familiars, i sentint-se cada vegada pitjor, més apàtic, menys persona i més cremat.

El síndrome d’estar cremat

El síndrome burnout o “estar cremat” sorgeix a partir de l’exposició excessiva del treballador a estressors que no és capaç de controlar de manera adequada.

Es caracteritza per l’esgotament emocional, la valoració negativa de la capacitat personal de fer la feina i per la despersonalitzció que pot presentar aquell que fa una professió que fonamentalment “tracta amb la gent” (metges, infermers, mestres…), tot i que cada cop més altres professions poden provocar el burnout.

L’eix principal del síndrome és la sobrecàrrega emocional que duu a un esgotament emocional, que apareix quan la persona s’implica massa (emocionalment) en al seva feina i es veu desbordada per les demandes que li realitzen les persones destinatàries del seu treball. Les persones “perden l’energia” per afrontar un nou dia de treball.

Aquest esgotament també es pot dirigir cap a les persones del seu entorn, podent-se donar comportament i mesures inadequats i asocials per superar el dia a dia. Es poden tractar a les persones com a objectes, deshumanitzant-les i prestant menys atenció a les necessitats humanes dels companys.

De manera directa, l’autoestima també quedarà minvada, i les creences que un pot tenir sobre les pròpies capacitats seran cada vegada més negatives, influenciant, tot plegat, al rendiment professional.

Què fem per a no arribar a estar cremats?
La millor manera per intervenir davant del burnout seria treballar la prevenció, que preparés al treballador per una determinada feina amb un “alt contingut d’estressors”. La prevenció sempre és complicada de dur a terme, pel que actualment s’intervé sobre el síndrome quan les conductes ja comencen a mostrar-se.

Cal treballar el burnout a tres nivells d’intervenció:
– personal: fer petits canvis en hàbits personals, per fer la feina menys estressant i més fàcil de dur: establir objectius realistes, fugir de la rutina, descansar i fer pauses, prendre distància de la situació, apreciar els aspectes positius de la feina, mantenir la vida privada amb activitats que omplin el nostre temps lliure i ens facin oblidar la feina…
– social: buscar suport i ajuda en els companys de feina, que coneixen els problemes que ens poden haver dut a aquesta situació, i poden oferir estratègies d’afrontament i escolta…
– institucional: des de la institució (direcció) es poden establir estratègies diferents: modificar alguna forma de treballar, donar algun dia lliure, potenciar les bones relacions amb els superiors i oferir reconeixement de la feina realitzada…

El temps, la vida laboral i la vida personal són teus, i tu ets l´únic que els pot gestionar de la millor manera, sense deixar que s’absorbeixin.