DE L’AMBICIÓ PER LA FEINA A L’ESTRÈS LABORAL

El Pau va estudiar ingenieria química a Barcelona. Un cop acabada la carrera, va fer l’especialització a l’estranger, on el va acompanyar la Dolors, la seva xicota des de la facultat. Un cop va acabar els estudis i van tornar cap a casa, van buscar feina, i tots dos la van trobar a la mateixa empresa. Tenien llavors 27 anys, i van decidir casar-se.
Van estar els primers tres anys de casats en una contínua lluna de mel. Treballant bastant, això sí, però gaudint al màxim de la seva vida en parella.
Quan el Pau va complir els 31 anys, el van promocionar, oferint-li un lloc molt ben considerat i molt ben remunerat a nivell econòmic, garantint un millor futur laboral, econòmic i personal. Només tenia un inconvenient: requeria moltes més hores i dedicació que el lloc que havia ocupat fins el moment.
A partir d’aquell moment, en que no anirien tan ofegats per arribar a final de mes, es podien plantejar la idea de tenir un fill.
El primer any de la nova feina va ser una barreja de sensacions: inquietud per fer bé les noves tasques, orgull per tenir un lloc de tanta responsabilitat i maldecaps cada dia quan arribava a casa, i és que la Dolors havia quedat embarassada, i reclamava l’atenció del seu marit, que passava tantes hores fora. Aquesta atenció durant l’embaràs, pal•liada gràcies a la mare de la Dolors, que li feia molta companyia, va anar en augment un cop va néixer la Joana.
El Pau passava moltes estones neguitós, pels dos fronts oberts que tenia i que eren a la vegada tant incompatibles: les ganes d’una nova feina, però que cada dia presentava jornades més llargues, i la vida de pare, que quasi bé no havia estrenat.
Intentant passar les jornades de la millor manera que sabia, la vida personal es va anar buidant a la mateixa velocitat que ell mateix. El seu dia a dia es va anar convertint en un turment, sense poder afrontar tots els problemes laborals i familiars, i sentint-se cada vegada pitjor, més apàtic, menys persona i més cremat.

El síndrome d’estar cremat

El síndrome burnout o “estar cremat” sorgeix a partir de l’exposició excessiva del treballador a estressors que no és capaç de controlar de manera adequada.

Es caracteritza per l’esgotament emocional, la valoració negativa de la capacitat personal de fer la feina i per la despersonalitzció que pot presentar aquell que fa una professió que fonamentalment “tracta amb la gent” (metges, infermers, mestres…), tot i que cada cop més altres professions poden provocar el burnout.

L’eix principal del síndrome és la sobrecàrrega emocional que duu a un esgotament emocional, que apareix quan la persona s’implica massa (emocionalment) en al seva feina i es veu desbordada per les demandes que li realitzen les persones destinatàries del seu treball. Les persones “perden l’energia” per afrontar un nou dia de treball.

Aquest esgotament també es pot dirigir cap a les persones del seu entorn, podent-se donar comportament i mesures inadequats i asocials per superar el dia a dia. Es poden tractar a les persones com a objectes, deshumanitzant-les i prestant menys atenció a les necessitats humanes dels companys.

De manera directa, l’autoestima també quedarà minvada, i les creences que un pot tenir sobre les pròpies capacitats seran cada vegada més negatives, influenciant, tot plegat, al rendiment professional.

Què fem per a no arribar a estar cremats?
La millor manera per intervenir davant del burnout seria treballar la prevenció, que preparés al treballador per una determinada feina amb un “alt contingut d’estressors”. La prevenció sempre és complicada de dur a terme, pel que actualment s’intervé sobre el síndrome quan les conductes ja comencen a mostrar-se.

Cal treballar el burnout a tres nivells d’intervenció:
– personal: fer petits canvis en hàbits personals, per fer la feina menys estressant i més fàcil de dur: establir objectius realistes, fugir de la rutina, descansar i fer pauses, prendre distància de la situació, apreciar els aspectes positius de la feina, mantenir la vida privada amb activitats que omplin el nostre temps lliure i ens facin oblidar la feina…
– social: buscar suport i ajuda en els companys de feina, que coneixen els problemes que ens poden haver dut a aquesta situació, i poden oferir estratègies d’afrontament i escolta…
– institucional: des de la institució (direcció) es poden establir estratègies diferents: modificar alguna forma de treballar, donar algun dia lliure, potenciar les bones relacions amb els superiors i oferir reconeixement de la feina realitzada…

El temps, la vida laboral i la vida personal són teus, i tu ets l´únic que els pot gestionar de la millor manera, sense deixar que s’absorbeixin.

LLIGADA DE MANS I PEUS – LA DEPRESSIÓ MAJOR

(el següent text no està basat en fets reals)

 

Semblava com si alguna cosa em lligués les cames al llit, com si tingués una corda que unís cadascuna de les meves extremitats a les puntes del llit.

Quan per fi aconseguia desfer-me de les cordes, arribar fins el sofà em suposava un desgast d’energia impressionant. Com podia, i normalment era arrossegant les cames, arribava al menjador i m’ajeia al sofà, tapada amb una manta, amb les persianes baixades i amb el so de les veus d’algun programa de televisió de fons. Programes que no m’interessaven si eren sèries, pel·lícules, del cor o de cuina. L’argument d’ells m’era insignificant, però aquella era l’única companyia que volia.

Quan s’acostava l’hora de dinar, feia mil esforços per llevar-me i poder descongelar alguna cosa. Feia segles que no cuinava, i quasi bé s’havia esborrat de la memòria aquella dona d’abans que gaudia cuinant pels seus amics, que li encantava improvisar nous plats i indagar en la cuina d’altres cultures. N’era conscient que el menjar pre -cuinat no era el que més li agradava al meu marit, però per molt que hi posés voluntat, no em veia capaç d’agafar una paella i fer un simple ou ferrat.

Ell arribava a quarts de quatre, i a la tarda ja no tornava a treballar. Feia tot el possible per treure’m d’aquell cercle que, temps més tard, vaig descobrir que jo havia anat fent cada cop més gran.

Arribava el Carles, i amb tot l’amor del món, m’ajudava a aixecar, m’obligava a menjar alguna cosa i després em duia al lavabo, on em rentava i em pentinava. Cada dia se’m queia més cabell, i el que em quedava era cada cop més fi.

Després, sortíem al jardí, i m’explicava com li havia anat el dia, anècdotes divertides de la seva feina, que a mi, no em provocaven el mínim somriure. Volia riure, perquè ell estava fent un sobreesforç per fer-me feliç, per fer de mi la noia de la que es va enamorar i amb la que es va casar. I jo també volia que ell fos feliç, però no ho podia fer. No perquè estigués trista o perquè estigués apàtica, sinó perquè tenia depressió major.

 

Què és la depressió Major?
La depressió major, junt al trastorn bipolar, és la principal malaltia del grup “trastorns afectius”, ja que es manifesta fonamentalment a través de símptomes de l’estat d’ànim, com tristesa, pèrdua d’il·lusió o abatiment.

La depressió major no és una tristor passatgera, i cal distingir-la d’aquelles situacions en què, per circumstàncies desfavorables o estressants, apareix en un moment donat una preocupació pel futur, una certa tristesa temporal o desmoralització. Aquests símptomes poden aparèixer en la depressió, però en aquesta, ho fan d’una manera persistent, i sovint acompanyats de dificultats per dormir, molèsties físiques (dolor, fatiga), incapacitat de gaudir de situacions plaents (sense poder “desconnectar” de les preocupacions) i manca d’energia.

La depressió és una malaltia “de veritat” (i d’aquí bé la dificultat de la incomprensió social, en que molts la consideren “tonteries”, o excuses per no anar a treballar, o fins i tot, una debilitat del caràcter), i en cas de no obtenir el tractament adient, els símptomes poden tenir la durada d’unes setmanes, mesos o fins i tot anys. Aconseguir un bon diagnòstic, i en conseqüència, un bon tractament (psicològic i farmacològic), pot donar ajuda a la majoria de persones que la pateixen.

Actualment, segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), és la primera causa mundial de càrrega social i es calcula que 1 de cada 10 catalans /es  ha patit, pateix o patirà una depressió.
Freqüentment, la depressió major comença entre els 15 i els 30 anys, però també es pot presentar en nens i persones grans, independentment del grup ètnic i econòmic.

Més de la meitat de les persones que pateixen un episodi de depressió seguiran tenint episodis fins a una o dues vegades l’any si no reben tractament. En cas contrari, una persona amb depressió pot arribar fins al suïcidi. Per aquest motiu, i perquè la prevenció d’aquesta malaltia és molt complicat (no és allò de… “no menjo sal, pel tema de la tensió…”), la clau està en un diagnòstic precoç i en el tractament adequat, i sobretot, en el fet de deixar-se ajudar i de deixar-se estimar.