CARTA AL PARE

CARTA AL PARE

Pare,
M’agradaria dir-te “estimat pare”, però no puc, perquè em sembla que he deixat d’estimar-te. No puc estimar algú que li fa tant mal a la mare.
Ara acabo de sortir de sota el llit, on m’he amagat i m’he tapat les orelles, per no sentir, ni els teus crits ni els plors de la mama, perquè avui l’has tornat a picar. Vosaltres us penseu que sóc petit, i que no me n’adono, però sé que la piques, i que li fas molt mal.
Sempre ho fas després de sopar, quan jo he marxat a l’habitació, i la mare m’ha explicat un conte, m’ha fet un petó i m’ha acotxat. I tot i que el passadís de casa és llarg, i que tu et deus pensar que ja dormo, encara estic despert i sento com li fas la primera bufetada o el primer cop de peu.
No entenc perquè li fas, perquè la mama és molt bona, i ens estima molt a tots dos: ens ajuda, ens cuida, ens fa mimos, ens abraça, ens fa petonets… Tampoc entenc perquè ella no fa res… Suposo que és la por que li fas, perquè realment, els teus crits fan por.
Ella intenta dissimular els blaus que li queden dels teus cops, amb aquell maquillatge que es posa a la cara, i dient-me que ha caigut i s’ha fet algun cop amb un armari. Però ahir es va deixar la porta de l’habitació mig oberta mentre es vestia, i jo, que li volia dir que aquell matí em venia de gust un entrepà de pernil per menjar a l’hora del pati del cole, vaig veure que tenia tot el cos ple de blaus: a l’esquena, a les cames…
Tu sempre m’has intentat ensenyar el que està bé i el que està malament, però em sembla que tu ets el primer que no ho tens gaire clar, perquè el que li fas a la mama no està gens bé, està molt malament.
Sempre em dius que no s’ha de discutir, que no m’haig de barallar amb els meus amics, però, i tu perquè li fas mal a ella?
A vegades, a les nits somnio que som una família feliç, com les de les sèries de la tele, i durant el dia, sembla que ho siguem, perquè tu li vols fer petons i abraçades, i li acaricies el coll, per sota de la seva melena negra, perquè saps que li agrada, i a mi m’ajudes a fer els deures de l’escola i a aprendre a fer les divisions, i em portes en bicicleta els dissabtes; però després de sopar, és com si et transformessis en un monstre. És com si fossin dos pares en un, el bo i el dolent, el que m’agrada, i el que començo a odiar. I jo no et vull odiar, perquè ets el meu pare, però a vegades m’entra una ràbia per dins quan et sento cridar, que només desitjo que marxis de casa i que ens deixis tranquils. Després me’n penedeixo de pensar això, però no sé si seria el millor per tots.
Pare, perquè ja no ens estimes?
Bernat.

Durant l’any 2008, 72 dones van morir sent víctimes de la violència de gènere (a l’Estat Espanyol), 10 d’elles, a Catalunya.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s