L’AGORAFÒBIA, LA POR A LA POR

La Cèlia viu limitada, limitada perquè té por. Por a sortir de casa, por a que li passi alguna cosa si surt, por a que si està casa i li passa alguna cosa, ningú no la pugui socórrer. Por a que li passi alguna cosa als que estima i es quedi sola, por a que li vingui l’ansietat.

La Cèlia treballa, però l’han fet fora d’altres feines pel que els caps han considerat “absentisme” (però és que la Cèlia ha estat incapaç d’arribar a la feina, per por a que li dónes un atac d’ansietat pel camí). Té poques activats d’oci, ja que totes impliquen sortir fora de casa i això comporta l’alerta de que qualsevol cosa pot passar, qualsevol perill pot donar-se. La por a que li doni un atac de pànic fa que cada vegada s’aïlli més de tot i de tothom, quedant-se en una “zona de confort” cada vegada més reduïda, però ja ni en aquesta està confortable, perquè el confort aparent s’ha convertit en un bloqueig, en un bloqueig que la paralitza.

L’AGORAFÒBIA és la por i l’evitació a llocs públics i d’estar fora de casa, ja que la persona anticipa l’experimentació de nivells molt alts d’ansietat o que apareixerà l’atac de pànic (que en algun moment s’ha donat).

També es pot considerar com la por a estar en llocs o situacions dels que pot ser difícil marxar o escapar o d’on pot resultar complicat tenir ajuda en el cas de tenir un atac de pànic o símptomes ansiògens: mareig, caiguda, elevada freqüència cardíaca, malestar general…

L’edat d’inici de l’agorafòbia se situa aproximadament entre els 25 i els 30 anys, tot i que existeixen casos en que l’inici pot ser abans o més tard.

L’agorafòbia acostuma a començar amb atacs de pànic o una ansietat important davant una determinada situació, que va creixent gradualment en intensitat al llarg dels diferents episodis, fins a convertir-se en un atac de pànic. A partir d’aquí, i si no es posa remei, pot convertir-se en una agorafòbia, generalitzant la por a diferents escenaris i a partir de diferents estímuls, on la persona anticipa l’ansietat, tenint por a que es doni, i que no pugui rebre l’ajuda necessària. Cada vegada són més els espais o estímuls que el pacient considera amenaçadors, i per això els evita.

A l’agorafòbia poden diferenciar-se diferents components:

EVITACIÓ A SITUACIONS QUE ET FAN POR: existeixen una gran varietat de situacions que poden fer por a la persona, i que les persones que pateixen agorafòbia acaben evitant per les reacciones que desencadenen: cinemes, teatres, supermercats, ascensors, anar en autobús, quedar-se sol a casa, estar lluny de casa…
CONDUCTES DEFENSIVES: a vegades, les persones que tenen agorafòbia, no sempre eviten les situacions, sinó que les poden afrontar amb ansietat i/o amb conductes defensives per prevenir o manipular l’amenaça associada a l’ansietat o pànic: anar acompanyat d’una persona de confiança (o un animal domèstic), prendre medicació (o dur-la al bolso per si de cas), dur objectes tranquil.litzadors (amulets), pensar que s’està a prop d’un hospital o sortida d’emergència, comprar a determinades hores del dia (quan hi ha poca gent), dur el mòbil a la butxaca… Aquestes conductes produeixen alleugeriment immediat però contribueixen a mantenir el problema (donen només una solució ràpida a l’ansietat, però no serveixen per solucionar el problema).
L’ANSIETAT ANTICIPATÒRIA: preocupació i expectativa anticipant de que es donarà un atac o una forta ansietat juntament amb la tendència a tenir por les sensacions corporals relacionades amb l’ansietat.
4) POR A LA POR: les persones amb agorafòbia tenen por a aquelles situacions en les que poden tenir sensacions d’ansietat o atacs de pànic. Acostuma a donar-se en situacions externes que li fan por i també com a conseqüència de les reaccions corporals produïdes per la calor, la gana, el cansament, l’estrès… que desencadenen a la vegada reaccions corporals com debilitat en les extremitats, tensió, visió borrosa, malestar intestinal, dolor o tensió muscular o la sensació de nus a l’estómac. Es té por a les situacions en les que es creu que puguin passar situacions catastròfiques de tipus físic (atac cardíac, tumor cerebral, mort, desmai…) o mental (perdre el control, tornar-se boig…).
5) ATACS DE PÀNIC O SÍMPTOMES SIMILARS: la gran majoria de les persones que pateixen agorafòbia diuen haver tingut o tenir atacs de pànic, que consisteixen en una por intensa o malestar acompanyat d’una sensació de perill imminent i d’un impuls d’escapar.

Els símptomes més freqüents són: palpitacions, mareig, dificultat de respirar, sudoració, tremolors, la por a tornar-se boig o a perdre el control i la despersonalització (estranyesa d’un mateix) / desrealització (irrealitat).

Els atacs de pànic són diferents d’una persona a una altra: en freqüència, intensitat, durada, reaccions somàtiques, els pensaments associats, circumstàncies d’ocurrència…

6) INTERFERÈNCIA O DETERIORAMENT PRODUÏT PEL TRASTORN: en els casos greus d’agorafòbia, els pacients poden passar la major part de temps a casa en companyia de familiars o inclús arribar a l’aïllament total. Aquestes persones es veuen incapacitades per a fer activitats diàries.

Existeix una fluctuació dels problemes agorafòbics: els pacients tenen etapes de remissió (en que hi ha menys símptomes) i recaigudes de durada variable. Aquestes fluctuacions poden ser degudes a diferents factors (companyia d’una persona o objecte de confiança, a fets estressants, a l’estat emocional, a presa de medicaments, a l’època de l’any…).

L’agorafòbia és un trastorn que requereix un tractament multidisciplinar per part de psiquiatres i psicòlegs que ajudin a treballar la simptomatologia presentada. En la majoria de casos, és necessària la farmacologia per reduir la simptomatologia ansiosa, els problemes per dormir i els símptomes de tristesa que poden acompanyar (per la frustració que provoca la consciència de no fer front a determinades situacions). També és important l’atenció psicològica, per tal de treballar l’aprenentatge que el pacient ha fet de que una situació és perillosa i que li pot provocar un atac d’ansietat si s’hi exposa i per treballar les creences irracionals i conductes que acompanyen a la por i que mantenen el problema.