QUÈ VOL DIR UN ADOLESCENT, PERÒ A VEGADES, NO POT DIR…

L’adolescència és per sí, una etapa complicada… complicada per la quantitat de canvis que s’ajunten en un mateix moment… canvis a nivell físic i mental, reafirmació de la identitat, creació de noves xarxes socials… i a vegades, aquesta etapa acaba resultant complexa, tant pels que la viuen (els adolescents) com pels que els envolten.

Moltes vegades faig entrevistes i trobades amb pares que poden reconèixer sentir-se preocupats, desorientats, impotents, sense saber què fer… davant el comportament i l’actitud impropis del seu fill/a adolescent i de les contínues discussions que dia si i dia també es donen a casa. També expliquen que estan cansats, desanimats i frustrats davant aquesta situació… Molts d’ells se senten culpables: “en què ens hem equivocat”, “no hem sabut fer de pares”… i inclús alguns, en casos més extrems… es plantegen tirar la tovallola… perquè pensen que res pot canviar.
Xafardejant per la xarxa, l’altre dia vaig trobar aquesta carta d’una escriptora i psicòloga, la Gretchen Schmelzer, que va publicar al seu bloc. La titulava “La carta que el teu fill adolescent no et pot escriure”. La carta ajuda a conèixer als nostres fills adolescents, a que ens sigui més fàcil “posar-nos a les seves sabates”, i recordar-nos que molts dels seus comportaments no sempre són resultat del què haguem dit o fet nosaltres, sinó que simplement venen derivats dels seu procès maduratiu i de creixement.

La carta diu així:
Benvolgut pare, 
Aquesta és la carta que m’agradaria poder-te escriure. 

Ara nosaltres estem en un moment de lluita. Ho necessito. Necessito aquesta lluita. No puc dir-t’ho perquè no tinc el llenguatge per a fer-ho i tampoc tindria sentit. Però necessito aquesta lluita. Lamentable, ho sé. En aquesta moment, necessito odiar-te, però necessito que sobrevisquis a això. Necessito que sobrevisquis al meu odi i que m’odiis. Necessito aquesta lluita malgrat jo també t’odii. De què tracti aquesta lluita, no és important: toc de queda, tasques domèstiques, el desordre de la meva habitació, les sortides, les estades, deixar, no deixar, parelles, els no – amics, els mals amics…Tan se val. Necessito lluitar-hi i necessito que em contraataquis. 

Necessito desesperadament que sostinguis l’altre extrem de la corda. Necessito poder-m’hi arrepenjar fort, perquè jo colpejaré el meu extrem mentre no trobi els punts de suport en aquest nou món. Això em fa sentir dins d’ell. Solia saber qui era jo, qui eres tu, qui érem. Però en aquests moments no és així. En aquest moment estic buscant els meus marges i a vegades només els puc trobar quan estic tibant de tu. Quan empenyo tot el que solia conèixer al marge, llavors sento que existeixo i per un minut puc respirar. Sé que anheles el nen dolç que vaig ser. Ho sé perquè jo també anhelo aquell nen, i part d’aquesta enyorança és el que resulta tan dolorós per mi en aquest moment. Necessito aquesta lluita i necessito adonar-me que és indiferent el grans o dolents que siguin els meus sentiments a vegades, aquests no ens destruiran ni a tu ni a mi. Necessito que m’estimis en el meu pitjor moment, fins i tot quan sembli que jo no t’estimo. Necessito que t’estimis a tu mateix i a mi, que ho facis pels dos en aquest moment. 

Sé que és una “merda” no agradar i ser etiquetat com el dolent. Interiorment, em sento de la mateixa manera, però necessito que ho toleris i que altres adults t’ajudin. Perquè jo no puc en aquest moment. Si vols reunir-te amb els teus amics i tenir una xerrada sobre com “sobreviure” a la ràbia del teu fill adolescent”, per mi està bé. O parlar de mi a les meves espatlles, per mi no és important. Això sí, no m’abandonis ni et rendeixis en aquesta lluita. Ho necessito. Aquesta és la lluita que m’ensenyarà que la meva ombra no és més gran que la meva llum. Aquesta és la lluita que m’ensenyarà que els sentiments desagradables no signifiquen el fi d’una relació. Aquesta és la lluita que m’ensenyarà a escoltar-me a mi mateix, malgrat que per això pugui decebre els altres. I aquesta particular lluita acabarà. Igual que qualsevol tempesta, acabarà passant de llarg. Jo l’oblidaré i tu l’oblidaràs. Llavors tornarà. I novament necessitaré que t’agafis amb fermesa a l’extrem de la corda. Això ho necessitaré una vegada i una altra, potser durant anys. 

Sé que no hi ha res intrínsecament satisfactori per tu en aquest treball. Sé que probablement mai no t’agrairé prou o que fins i tot podré no reconèixer que vas estar al meu costat. De fet, probablement, et criticaré per tot aquest treball tan dur. 

Semblarà com si res del que facis sigui suficient. I no obstant això, estic confiant exclusivament en la teva capacitat de romandre en aquesta lluita. No importa tot el que discutim. No importa del mal humor que em posi. No importa que calli o em mostri indiferent. 

Si us plau, aferra’t a l’altre extrem de la corda. Realment sé que estàs fent la feina més important que ningú altre podria fer per a mi en aquest moment. 

El teu fill adolescent, que t’estima. 

Així doncs, sigui quina sigui la vostra situació, no desespereu, hi ha solució al moment que esteu vivint, tot i que en algun moment es vegi molt grisa la situació (no m’agrada dir negra… perquè sempre hi ha un bri de llum que et fa tirar endavant). Al final, amb fermesa, esforç i confiança, tot passa.


 

Anuncis

One Reply to “QUÈ VOL DIR UN ADOLESCENT, PERÒ A VEGADES, NO POT DIR…”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.