VIURE EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Si duem dos setmanes de confinament i encara no havia escrit gran cosa sobre aquest bitxo que ens envolta és sobretot perquè no sabia quin enfocament donar-li a l’escrit.

Hi ha algunes coses que tinc molt clares de les que vull parlar, i d’altres que no tant, pel garbuix d’emocions que provoquen, pel que si una cosa està fent aquest virus, es posar-nos a prova psicològicament (a part de físicament, està clar).

A nivell psicològic ha fet despertar en nosaltres moltes emocions:

POR: por a no saber què passarà, por a que passi alguna cosa greu als nostres o a nosaltres, por a que estiguem contagiats, por al desconegut. La por, a priori, és una emoció que ens ajuda a estar en alerta en situacions que considerem perilloses, i és considerada normal, fins que arriba a un extrem massa elevat que ens duu a ser irracionals i ens fa actuar de manera poc coherent.

ANGOIXA: l’anticipació de fets i de situacions ens fa viure el dia a dia amb incertidumbre, el no saber, el no controlar, el desconeixement. I l’angoixa fa que estiguem nerviosos, que estiguem irritables, que estiguem “quejicas” i que la hiperpreocupació s’apoderi de nosaltres. L’angoixa també la veiem per no poder sortir de casa, per no gestionar bé el confinament (veiem també ràbia).

RÀBIA: en quant a la ràbia, he vist que es dóna de dues maneres. La primera, ràbia per veure les nostres “llibertats” tallades, pel confinament en sí, ràbia per no poder sortir al carrer, per no poder fer allò que volem quan volem. Jo la meva ràbia la trasllado a un altre perfil: sento ràbia cap a les persones que es queixen tant per estar a casa, per qui se salta el confinament sense motiu, per qui no aprecia que l’únic que ens demanen és que ens quedem a casa perquè el bitxo no s’expandeixi.

TRISTESA: tristesa per les persones malaltes, per les persones que han mort soles, i per les persones que no els han pogut acompanyar.

AVORRIMENT: nosaltres que vivim en una societat acostumada a viure al dia, a tenir i fer tot de manera immediata, que no sabíem fins ara què era l’avorriment… Em permeto el luxe d’utilitzar el hastag d’una persona molt sabia: #elaburrimientonomata (@dracookinghealthy), però sortir de casa sí. Ens queixem per estar a casa, però és l’única manera de parar això, ja hi han els metges, infermers i altres sanitaris, comerciants, transportistes, venedors,personals de neteja, farmacèutics, etc. que lluiten dia a dia per tots nosaltres. Nosaltres només ens hem de quedar a casa. I sabeu què, doncs que avorrir-se tampoc està tant malament, perquè fa que busquem coses a fer, a ser més actius mentalment, a gaudir de les petites coses que fins ara no apreciàvem.

Per sort, també s’han despertat altres emocions:

SOLIDARITAT: és impressionant el que aquest bitxo ha fet moure. Tots estem en el mateix bàndol, i tenir un objectiu comú fa que ens ajudem tots. Ajudem als avis, al veí del cinquè, als sanitaris… però que quedi clar, que la millor manera d’ajudar-los és quedant-nos a casa.

EMPATIA: va molt relacionat amb l’anterior, i és que tots pensem en els altres. Crec q per primera vegada en molt de temps, estem oblidant ideologies, colors, interessos personals, etc., i que en el que primer que pensem quan ens llevem és en que això s’acabi enduent-se el mínim de vides possible.

SATISFACCIÓ: al poder valorar les petites coses que tenim, i que a vegades, per les presses del dia a dia, ni apreciem: un esmorzar slow, veure com marxa el sol, seure una estona al sofà, no fer res, que surti el sol, jugar amb els teus fills sense pressa, apreciar el que estimem a aquells a qui ara no podem abraçar o fer petons, dir t’estimo…

IMG_7335

El món ens ha volgut donar una plantofada de realitat per a que parem un moment i poguem deixar les “terribilitis” i “necessitis” de costat, i ens conformem i valorem el que és VIURE, que ja és molt. I només ens hem de quedar a casa, no necessitem res més. (Terribilitis: aquella persona que no deixa de dramatitzar tot, tot per ell és terrible; Necesistis: aquella persona que sempre necessita alguna cosa per ser feliç, quan el que necessita no és res més que estar bé amb ell mateix).

La situació, en definitiva, és la que és, i per més que ens enfadem, ens angoixem, li donem voltes… no la podrem canviar, perquè no està a les nostres mans. O a cas algú té un esprai matavirus per acabar amb tot això? Doncs com la resposta és no i no podem fer res més, l’única opció que tenim és CANVIAR L’ACTITUD. I canviar l’actitud implica en canviar com vivim aquesta situació. “Què és un pal que arribi la primavera i estar tancats a casa? Doncs sí, però pitjor és estar tancats a un hospital”.

Tota crisi té la seva oportunitat, i d’aquesta en podem treure profit i podem sortir més forts psicològicament. És el que té l’adaptació i la resiliència. Sortirem més forts, estic segura, valorarem més l’ara i ens conformarem amb poc. Sé, que d’aquí, sortirem més humans.

Però primer, alguns hem de canviar l’actitud, i per això us plantejo una sèrie de coses que crec que seria important que tinguéssiu en compte:

  • Feu una organització del dia a dia, que inclogui unes rutines ordenades: mantingueu una hora de llevar-vos i d’anar a dormir, hora pels àpats…
  • Busqueu una estona per higiene (quedar-se a casa no significa que aneu tot el dia en pijama, de fet, ajudarà que us vestiu)
  • Trobeu una estona per les tasques de casa
  • Organitzeu una estona per teletreballar (és important que tot i que no tingueu una feina amb facilitat per teletreballar, pogueu dedicar unes hores a quelcom relacionat amb la feina: formació, etc.) i/o estudiar i tasques d’escola
  • Plantegeu una estona per activitat física (ja sabeu que per mi això és primordial)
  • Busqueu una estona per fer videoconferències amb els que trobem a faltar
  • També podem tenir estones per no fer res (si cal)
  • Buscar estones per estar en família (que d’això anem escassos de normal)…
  • I per acabar… És important buscar temps per tot i per tothom. Amb això últim em refereixo a que és important també buscar temps per cadascú. Haurem de conciliar amb la resta de membres de la família, o amb qui visquem, estones per cadascú, per no fer tots els nostres rols 24 hores al dia. És a dir, és important que consensuem, per exemple, amb la nostra parella, que una estoneta al dia s’encarregui del nens (i viceversa) per poder dedicar-me a mi i fer allò que ens ajuda a desconnectar (activitat física, punt de creu o llegir, el que sigui que faci que el dia no sigui una contrarellotge on som m/pares, treballadors, mestresses de casa i educadors, 24 hores al dia).

 

I ja per acabar, com que tot allò al que ens veiem obligats ens acostuma a costar més, perquè no intenteu pensar d’una altra manera?  La quarentena voluntària la viurem millor que la imposada. En comptes de pensar que “ens estan obligant a un confinament” penseu “vull el confinament, perquè vull que el virus s’acabi i aquesta és la millor manera”.

 

Una altra cosa que ens haurem de plantejar, i no d’aquí a molt temps, és: si això s’allarga molt, com és de beneficiós  o no pels infants, el fet de no poder sortir de casa??? Aneu pensant que en parlarem al següent article!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.