FINS QUE L’AMOR ENS SEPARI

La Soledad és una dona de 30 anys i mare de dos nens. La Irene, de 10 anys i l’Abel de 5. Actualment, viuen en un poblet de la província de Tarragona, al qual acaben d’arribar amb l’ajuda dels Serveis Socials d’aquest poble i del que han viscut fins ara.
La vida de la Soledad ha estat un seguit d’alts i baixos. Va conèixer al José quan tenia 15 anys i es va enamorar perdudament d’ell. A l’inici de la seva relació, tot era com viure en un núvol. Era la primera història d’amor que vivia la Soledad, i el José li oferia tot allò que per ella encara era desconegut. Als 19 anys, la Soledad es va quedar embarassada, i van decidir casar-se, anant a viure la parella a casa dels pares del José. Un any després de que la nena naixés, la Soledad li va suplicar al seu marit traslladar-se de pis, ja que no podia conviure amb una dona que volia manipular la seva vida i no li permetia que eduqués a la seva pròpia filla. Després d’un seguit de discussions, el José va acceptar i es van anar a viure uns carrers més avall de la casa dels seus pares.
El José es passava el dia fora de casa. Treballava en una fàbrica en horari de matí, i a les tardes, en un bar, fins a les 10 de la nit. Un dia, a l’arribar a casa, la Irene estava molt nerviosa i no deixava de plorar. La Soledad l’estava intentant consolar a la seva habitació. El José va anar a l’habitació de la nena, seguint els xiscles. Li va treure a la nena dels braços, deixant-la al bressol, i li clavà una bufetada a la galta esquerra, a l’hora que li cridava que si no sabia fer callar a una nena d’un any no servia per res com a dona. Aquest va ser el primer episodi de la llarga pel•lícula que acabava de començar. A partir d’aquest moment, el bon caràcter del que presumia el José es va anar fent més agre i les bufetades més habituals. A cada bufetada o empenta a terra, s’acompanyava tot un retall de lamentacions i plors per part del José en el qual li demanava perdó a la Soledad per haver-se-li “escapat la mà”. El dolor físic es va acompanyar de dolor emocional i psicològic. La Soledad s’anava fent cada vegada més petita, sense personalitat, valors, ni desitjos propis, amb l’anhel de “el José canviarà, és l’última vegada, m’ho ha promès”, però mai va arribar a canviar.
Al cap de cinc anys d’estar casats, la Soledad es va tornar a quedar embarassada. Pensava, i desitjava, que el nou embaràs, calmaria les aigües, i la relació es tranquil•litzaria. I així va ser durant una temporada. Per fi, el José va tenir aquell nen (mascle) tan desitjat, amb el qual podria bolcar tots els valors com a home. La situació d’estabilitat va durar dos anys i quatre mesos exactament. Després d’una nit en que el José va tenir un sopar amb els companys de la feina i va arribar bastant begut a casa, la Soledad va quedar-se de nou embarassada. La situació econòmica no era gaire òptima, els sous que guanyava el José en les seves feines no permetien quasi bé arribar a final de mes. Tot es va trontollar el dia en que la Soledad va tornar del metge amb la notícia de que esperava una altra nena, i que a aquesta li volia dir Maria, com la seva mare. El José va esclatar en fúria i li “regalà” una pallissa a la Soledad que acabà amb la mort de la nena encara no nascuda. Després d’aquest episodi, se’n van donar un continu de situacions similars, cada vegada més cruentes, agressives, infravalorants i despectives. La Soledad vivia en continu temor al seu cos, amb por de que arribés el vespre i el seu marit entrés per la porta de casa, i que després d’un “hola cariño” arribés una patada i un nou hematoma.
Un dia, en llevar-se i mirar-se al mirall, i gairebé no reconèixer-se a ella mateixa, per la desfiguració que li provocaven els blaus i les crostes, va agafar una maleta, amb les coses imprescindibles per ella i els seus nens i prenent tot el valor que no havia tingut durant els últims deu anys, va tancar la porta de cop d’aquell infern.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE
DEFINICIÓ: acte de violència basat en la pertinència al sexe femení que té o pot tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per la dona (amenaces, pallisses, coacció, privació de la llibertat…). A través d’aquest acte es discrimina, s’ignora i es somet i subordina a la dona en els diferents aspectes de la seva existència, afectant a la seva llibertat, dignitat, seguretat, intimitat i integritat moral i física.
TIPUS DE VIOLÈNCIA:
Física: pot ser percebuda objectivament pels altres, deixant marques externes (mossegades, empentes, patades, cops de puny…), causats amb les mans o algun objecte o arma. És la més visible, el qual facilita la presa de consciència per part de la víctima.
Psicològica: la violència psicològica apareix inevitablement sempre que hi ha un altre tipus de violència (amenaces, insults, humiliacions, despreci cap a la dona… Implica una manipulació en la que inclús, la indiferència o el silenci provoquen en ella un sentiment de culpa i indefensió, incrementant el control i la denominació de l’agressor sobre la víctima, que és l’objectiu últim de la violència de gènere.
EL CICLE DE LA VIOLÈNCIA FÍSICA (Leonor Walker):
PRIMERA FASE: acumulació de tensió, en la que la víctima percep clarament com l’agressor va tornant-se més susceptible, responent amb més agressivitat i trobant els motius de conflicte a cada situació.
SEGONA FASE: esclat de la tensió, en la que la violència finalment explota, donant lloc a l’agressió.
TERCERA FASE: “la lluna de mel”, o penediment, on l’agressor demana perdó a la víctima, li fa regals i tracta de mostrar el seu penediment. Aquesta fase va reduint-se amb el temps, sent cada vegada més breu i arribant a desaparèixer. Aquest cicle, en que a l’agressió li segueix el penediment que manté la il•lusió del canvi, pot ajudar a explicar la continuïtat de la relació per part de la dona en els primers moments.
CONSEQÜÈNCIES PSICOLÒGIQUES PER LA DONA MALTRACTADA
Síndrome de la dona maltractada (Walker i Dulton): adaptació a la situació aversiva caracteritzada per l’augment de l’habilitat de la persona per afrontar els estímuls adversos i minimitzar el dolor, a més de presentar distorsions cognitives, com la minimització, la negació o dissociació, per la forma de veure’s a elles mateixes, als altres i al món. Aquests símptomes s’acompanyen d’una baixa autoestima, sentiment de culpa, dificultats en les relacions socials, ansietat i depressió.
TRACTAMENT
En moltes ocasions és necessari que la dona passi per un període de reflexió i de, potser, diferents intents de sortir d’aquesta relació violenta, fins que prengui la decisió definitiva. A partir de llavors, el recolzament psicològic se centrarà en varis aspectes, valorant primer les necessitats i demandes individuals de cada pacient.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s