LLIGADA DE MANS I PEUS – LA DEPRESSIÓ MAJOR

(el següent text no està basat en fets reals)

 

Semblava com si alguna cosa em lligués les cames al llit, com si tingués una corda que unís cadascuna de les meves extremitats a les puntes del llit.

Quan per fi aconseguia desfer-me de les cordes, arribar fins el sofà em suposava un desgast d’energia impressionant. Com podia, i normalment era arrossegant les cames, arribava al menjador i m’ajeia al sofà, tapada amb una manta, amb les persianes baixades i amb el so de les veus d’algun programa de televisió de fons. Programes que no m’interessaven si eren sèries, pel·lícules, del cor o de cuina. L’argument d’ells m’era insignificant, però aquella era l’única companyia que volia.

Quan s’acostava l’hora de dinar, feia mil esforços per llevar-me i poder descongelar alguna cosa. Feia segles que no cuinava, i quasi bé s’havia esborrat de la memòria aquella dona d’abans que gaudia cuinant pels seus amics, que li encantava improvisar nous plats i indagar en la cuina d’altres cultures. N’era conscient que el menjar pre -cuinat no era el que més li agradava al meu marit, però per molt que hi posés voluntat, no em veia capaç d’agafar una paella i fer un simple ou ferrat.

Ell arribava a quarts de quatre, i a la tarda ja no tornava a treballar. Feia tot el possible per treure’m d’aquell cercle que, temps més tard, vaig descobrir que jo havia anat fent cada cop més gran.

Arribava el Carles, i amb tot l’amor del món, m’ajudava a aixecar, m’obligava a menjar alguna cosa i després em duia al lavabo, on em rentava i em pentinava. Cada dia se’m queia més cabell, i el que em quedava era cada cop més fi.

Després, sortíem al jardí, i m’explicava com li havia anat el dia, anècdotes divertides de la seva feina, que a mi, no em provocaven el mínim somriure. Volia riure, perquè ell estava fent un sobreesforç per fer-me feliç, per fer de mi la noia de la que es va enamorar i amb la que es va casar. I jo també volia que ell fos feliç, però no ho podia fer. No perquè estigués trista o perquè estigués apàtica, sinó perquè tenia depressió major.

 

Què és la depressió Major?
La depressió major, junt al trastorn bipolar, és la principal malaltia del grup “trastorns afectius”, ja que es manifesta fonamentalment a través de símptomes de l’estat d’ànim, com tristesa, pèrdua d’il·lusió o abatiment.

La depressió major no és una tristor passatgera, i cal distingir-la d’aquelles situacions en què, per circumstàncies desfavorables o estressants, apareix en un moment donat una preocupació pel futur, una certa tristesa temporal o desmoralització. Aquests símptomes poden aparèixer en la depressió, però en aquesta, ho fan d’una manera persistent, i sovint acompanyats de dificultats per dormir, molèsties físiques (dolor, fatiga), incapacitat de gaudir de situacions plaents (sense poder “desconnectar” de les preocupacions) i manca d’energia.

La depressió és una malaltia “de veritat” (i d’aquí bé la dificultat de la incomprensió social, en que molts la consideren “tonteries”, o excuses per no anar a treballar, o fins i tot, una debilitat del caràcter), i en cas de no obtenir el tractament adient, els símptomes poden tenir la durada d’unes setmanes, mesos o fins i tot anys. Aconseguir un bon diagnòstic, i en conseqüència, un bon tractament (psicològic i farmacològic), pot donar ajuda a la majoria de persones que la pateixen.

Actualment, segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), és la primera causa mundial de càrrega social i es calcula que 1 de cada 10 catalans /es  ha patit, pateix o patirà una depressió.
Freqüentment, la depressió major comença entre els 15 i els 30 anys, però també es pot presentar en nens i persones grans, independentment del grup ètnic i econòmic.

Més de la meitat de les persones que pateixen un episodi de depressió seguiran tenint episodis fins a una o dues vegades l’any si no reben tractament. En cas contrari, una persona amb depressió pot arribar fins al suïcidi. Per aquest motiu, i perquè la prevenció d’aquesta malaltia és molt complicat (no és allò de… “no menjo sal, pel tema de la tensió…”), la clau està en un diagnòstic precoç i en el tractament adequat, i sobretot, en el fet de deixar-se ajudar i de deixar-se estimar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.