DE L’AMBICIÓ PER LA FEINA A L’ESTRÈS LABORAL

El Pau va estudiar ingenieria química a Barcelona. Un cop acabada la carrera, va fer l’especialització a l’estranger, on el va acompanyar la Dolors, la seva xicota des de la facultat. Un cop va acabar els estudis i van tornar cap a casa, van buscar feina, i tots dos la van trobar a la mateixa empresa. Tenien llavors 27 anys, i van decidir casar-se.
Van estar els primers tres anys de casats en una contínua lluna de mel. Treballant bastant, això sí, però gaudint al màxim de la seva vida en parella.
Quan el Pau va complir els 31 anys, el van promocionar, oferint-li un lloc molt ben considerat i molt ben remunerat a nivell econòmic, garantint un millor futur laboral, econòmic i personal. Només tenia un inconvenient: requeria moltes més hores i dedicació que el lloc que havia ocupat fins el moment.
A partir d’aquell moment, en que no anirien tan ofegats per arribar a final de mes, es podien plantejar la idea de tenir un fill.
El primer any de la nova feina va ser una barreja de sensacions: inquietud per fer bé les noves tasques, orgull per tenir un lloc de tanta responsabilitat i maldecaps cada dia quan arribava a casa, i és que la Dolors havia quedat embarassada, i reclamava l’atenció del seu marit, que passava tantes hores fora. Aquesta atenció durant l’embaràs, pal•liada gràcies a la mare de la Dolors, que li feia molta companyia, va anar en augment un cop va néixer la Joana.
El Pau passava moltes estones neguitós, pels dos fronts oberts que tenia i que eren a la vegada tant incompatibles: les ganes d’una nova feina, però que cada dia presentava jornades més llargues, i la vida de pare, que quasi bé no havia estrenat.
Intentant passar les jornades de la millor manera que sabia, la vida personal es va anar buidant a la mateixa velocitat que ell mateix. El seu dia a dia es va anar convertint en un turment, sense poder afrontar tots els problemes laborals i familiars, i sentint-se cada vegada pitjor, més apàtic, menys persona i més cremat.

El síndrome d’estar cremat

El síndrome burnout o “estar cremat” sorgeix a partir de l’exposició excessiva del treballador a estressors que no és capaç de controlar de manera adequada.

Es caracteritza per l’esgotament emocional, la valoració negativa de la capacitat personal de fer la feina i per la despersonalitzció que pot presentar aquell que fa una professió que fonamentalment “tracta amb la gent” (metges, infermers, mestres…), tot i que cada cop més altres professions poden provocar el burnout.

L’eix principal del síndrome és la sobrecàrrega emocional que duu a un esgotament emocional, que apareix quan la persona s’implica massa (emocionalment) en al seva feina i es veu desbordada per les demandes que li realitzen les persones destinatàries del seu treball. Les persones “perden l’energia” per afrontar un nou dia de treball.

Aquest esgotament també es pot dirigir cap a les persones del seu entorn, podent-se donar comportament i mesures inadequats i asocials per superar el dia a dia. Es poden tractar a les persones com a objectes, deshumanitzant-les i prestant menys atenció a les necessitats humanes dels companys.

De manera directa, l’autoestima també quedarà minvada, i les creences que un pot tenir sobre les pròpies capacitats seran cada vegada més negatives, influenciant, tot plegat, al rendiment professional.

Què fem per a no arribar a estar cremats?
La millor manera per intervenir davant del burnout seria treballar la prevenció, que preparés al treballador per una determinada feina amb un “alt contingut d’estressors”. La prevenció sempre és complicada de dur a terme, pel que actualment s’intervé sobre el síndrome quan les conductes ja comencen a mostrar-se.

Cal treballar el burnout a tres nivells d’intervenció:
– personal: fer petits canvis en hàbits personals, per fer la feina menys estressant i més fàcil de dur: establir objectius realistes, fugir de la rutina, descansar i fer pauses, prendre distància de la situació, apreciar els aspectes positius de la feina, mantenir la vida privada amb activitats que omplin el nostre temps lliure i ens facin oblidar la feina…
– social: buscar suport i ajuda en els companys de feina, que coneixen els problemes que ens poden haver dut a aquesta situació, i poden oferir estratègies d’afrontament i escolta…
– institucional: des de la institució (direcció) es poden establir estratègies diferents: modificar alguna forma de treballar, donar algun dia lliure, potenciar les bones relacions amb els superiors i oferir reconeixement de la feina realitzada…

El temps, la vida laboral i la vida personal són teus, i tu ets l´únic que els pot gestionar de la millor manera, sense deixar que s’absorbeixin.