DESIL.LUSIÓ

DESIL.LUSIÓ, aquesta és la paraula amb que més defineixen últimament els pacients (adults sobretot) que arriben a la consulta.

Així que jo crec que seria la paraula amb la que resumiria el que el confinament i aquesta pandèmia ha deixat en la majoria de nosaltres.

T’arriba a la consulta, al igual que ho ha fet la M i el S. Tots tenen un perfil similar a nivell emocional, no així vital. Les realitats de cadascú són totalment diferents: un està en ERTE quasi des del primer dia, un altre ha estat teletreballant i encara està a casa, un altre no ha deixat de treballar ni un sol dia. Així que aquesta desil.lusió, en ells (i en d’altres) no ve per un factor concret que hagi tingut lloc durant el confinament. De fet, la majoria de gent amb la que parlo, presumeix, i és per estar-ne orgullós, que el confinament l’ha dut bé. El que estem veient és que els efectes del confinament estan tenint lloc ara, davant l’amenaça de nous rebrots, davant la por d’un nou confinament.

La gent defineix sentir això, desil.lusió. “És que no tinc ganes de fer res”, diuen. I és una afirmació, que ben pensada, no està gens fora de lloc ja que la gent no s’atreveix a fer plans, no pot organitzar-se una mica coses a fer quasi ni a curt termini. Les coses s’han de fer quasi bé, com jo els dic a teràpia, aprenent a viure “sobre la marxa”, planificant a plaç immediat (i això venint de mi, que era mrs. Controladora, és un què).

Plaç immediat em refereixo al fet que busquem coses a fer, que ens vinguin de gust, i que ens motivin, demà, demà passat, la setmana que ve, estirant molt lluny. La gent voldria pensar en què farà al setembre, com començarà el curs, si els nens podran anar a l’escola, si la gent tornarà a treballar, si podrem fer les coses que ens agradaven… i per això, malauradament, no tenim resposta, i és el que provoca aquest estat de malestar. La incertidumbre, per molt aventurer que sigui el nostre caràcter, no l’acostumem a gestionar gens bé.

Així que jo, al que animo als meus pacients és que busquin objectius molt concrets, molt propers i de curta durada (pel que pugui passar). Què tens ganes de fer?

Agafa una llibreteta, o la app de notes del mòbil, i apunta allò que tens ganes de fer. Què et ve de gust? A l’anotar-ho, tingues en compte algunes premisses:

• Què em ve de gust?
• És possible fer-ho? És segur amb la pandèmia? Crec que aquesta pregunta és primordial per continuar-nos plantejant-nos l’activitat a fer…
• Quan la puc fer? Sí és aviat, endavant!
• Quan durarà?
• Si per mala sort (no seria mala sort, sinó irresponsabilitat de molts de nosaltres) ens tornen a confinar, puc readaptar aquesta activitat sense que em suposi un “daltabaix”?
• Sí tinc resposta clara a aquestes cinc preguntes, endavant! I gaudeix mentre ho portes a terme. Recorda que no és necessari plantejar-te un gran objectiu, una gran fita, una gran activitat (ara no vulguis organitzar un viatge a las Vegas, perquè serà impossible, o una Marató, perquè realment, no se sap quan es podrà tornar a córrer en curses). Planteja’t només alguna cosa, petita, que et vingui de gust. I gaudeix-la, pren l’essència d’aquestes petites coses, que normalment, pel ritme frenètic de vida que duem, no som capaços d’apreciar.

Busca plans com sortir a la natura, anar-te a nedar al mar, caminar per la muntanya, prendre el sol, fer alguna activitat física, anar a fer una ruta en bicicleta, anar a posar els peus al mar… el que vulguis, tot és vàlid, i dependrà de tu donar-li la il.lusió que li toca, que amb els temps que corren, qualsevol petita il.lusió, és molta.