15 ANYS DE SAÜC

1 d’octubre de 2005, a les 17:00 hores de la tarda, obro les portes del meu somni! Saüc Psicologia comença el seu camí!

Quan vaig acabar l’institut tenia molt clar que volia anar a la universitat i estudiar Psicologia. Abans m’havia rondat pel cap la Psiquiatria, però tot i que les mates se’m donaven bé, un suspès en un examen de trigonometria va servir per pensar que potser no era per mi (què fleuma era per aquells temps!).

Vaig decidir estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, campus guai, vida universitària, gent nova… Tenia moltes ganes d’anar-hi, però van passar els quatre anys volant, i de cop em vaig trobar al juny de 2002, amb un diploma a la mà que posava: Licenciada en Psicología(especialidad Clínica), i res més: somnis, il.lusió… però també por, perquè s’acabava la meva còmoda vida d’estudiant i havia d’entrar a l’etapa adulta de cop!!!

Feia una mica de vertigen, perquè jo no sabia ni per on començar a buscar feina, però com mai se m’han caigut els anells, em vaig començar a moure i a picar portes… Vaig treballar a diferents llocs: escoles, centres oberts… però tot i que els estudis em servien per aportar la psicologia amb els menors amb els que em trobava, jo volia treballar de psicòloga… i així va arribar l’estiu de 2005, en un sopar i de manera fortuïta, amb una amiga ens vam engrescar. Ella mestra, jo psicòloga: podíem fer una cosa xula!!! Jo no volia deixar de treballar, però volia treballar de psicòloga, i com que a nivell extern la cosa no estava fàcil… l’opció més viable era “muntar-m’ho” pel meu compte. Ufff! Els meus pares, veu de la consciència, em van animar, i també em van dir les coses que no volia sentir: això no és fàcil, vols dir?…, però com sempre, em van donar el seu recolzament, i carregant mobles, pintant, fent paperassa… l’1 d’octubre obríem el centre de psicologia!

L’inici no va ser fàcil, i sort que les dues manteníem les nostres feines que ens donaven de menjar… però és veritat… el primer any va ser complicat, i al juliol del 2006 havíem de prendre una decisió: jo vaig decidir continuar, així que, tanquem portes, busco un local més adient per mi sola, torno a pintar, traslladar i fer paperassa, i inicio el que és ara Saüc Psicologia. Si això va ser fàcil? No, tampoc! Però la cosa començava a engegar i això m’inflava d’il.lusió, i fins ara!

En aquests 15 anys no tot ha estat un camí de roses, com tot en aquesta vida et trobes pedres, et trobes entrebancs… però amb la il.lusió, la constància, l’esforç, la força de voluntat i tota la gent que m’ha ajudat i recolzat, aquí continuem, inclús després d’un confinament.

Sabeu el que més m’agrada de Saüc Psicologia? Que m’encanta la meva feina! El meu marit sempre em diu quan arribo a casa: Quina sort que sempre arribis amb aquest somriure de la feina! I és que sent sincera, no podria tenir un treball que m’agradés més. Arribo a la consulta i em sento plena, i em sento orgullosa pel que en 15 anys hem creat, i parlo en plural perquè jo sóc la que està a l’altra banda de la taula, la psicòloga, però Saüc Psicologia no seria res sense tots els pacients que han confiat en mi durant aquests 15 anys. I és que ser psicòloga, lluny de la creença de molta gent de que és seure, escoltar i que el pacient parli… és molt més que això, és buscar estratègies per viure d’una manera més tranquil.la. Jo no dono solucions (tan de bo tingués una vareta màgica per resoldre els conflictes), però ajudo a qüestionar-se, a buscar maneres d’afrontar les coses que ens poden succeir en el dia a dia d’una manera més racional i que ens permetin trobar-nos, no bé, sinó tranquils.