ESTIMADA CONXITA

Estimada Conxita (imaginarem que et dic així…), 

Ja fa molts dies que ens coneixem, ja fa molts anys que em vols fer companyia, però finalment, avui, m’he adonat que ets una relació totalment tòxica. No em fas bé, i t’ho dic amb totes les paraules: NO ET VULL AL MEU COSTAT! Ves-te’n! 

Apareixes en els moments més inoportuns, com una parella maltractadora, em treus llibertat, em fas sentir petita, em fas sentir vulnerable, em fas sentir insegura… He deixat de fer mil plans per por a que apareguessis de manera inesperada. Fixa’t si et tinc por. Que em deien d’anar a algun lloc… jo deia que no; que em deien de fer algun plan… jo deia que no… i així m’ha anat, que cada vegada estic més tancada a casa. La meva zona de confort, diuen! Jajjaaja! Em ric jo de la zona de confort. Per mi és la meva zona de discofort, perquè ja no vull això tota la vida. Vull ser lliure, vull agafar el cotxe, vull anar aquí i allà, sense dependre de ningú ni donar explicacions, i sense sentir por perquè vinguis per darrera de ningú. No vull passar el dia anticipant a quan vindràs i anticipant que faré i què diré si vens. 

Sé que moltes vegades ho has fet per protegir-me, com una mare hipersuperpatidora que sobreprotegeix als seus fills perquè no ho passin malament (però que en definitiva els treu llibertat i els fa sentir “imbècils” per no poder afrontar la situació ells sols). 

Quan has estat amb mi ha estat perquè jo pugui estar alerta dels perills, i ho puc entendre… hi ha moltes situacions en el dia a dia que et poden causar un malestar… però vull afrontar-me sola, sense que se m’acceleri el cor, em suin les mans i senti sensació d’ofec. Deixa-m’ho que ho provi. El primer dia costarà, perquè no estic acostumada, però aniré aprenent a fer-li’s front. Aprendré a estar més tranquil.la i no desbordar-me. Aprendré a pensar millor. 

Suposo que no em veus capaç, oi? Sempre m’has infravalorat! Ha disminuit tant la meva autoestima i la meva autoconfiança des de que estàs amb mi… tant! Que estic cansada. Cansada i esgotada de tu! Vull pensar que ho puc fer, que puc ser lliure…

Per això avui he pres aquesta decisió, i saps què he fet??? Doncs he buscat un al.liat. Els canvis acompanyada sempre són més fàcils. 

Què estic sola… deus pensar, que sóc massa dèbil perquè algú em vulgui ajudar… 

DONCS NO, HE TRUCAT AL PSICÒLEG! I M’HA DIT QUE M’AJUDARÀ A ENGEGAR-TE A FER PUNYETES, CONXITA! 

Per cert, no sé si us l’he presentat… la Conxita és la meva ANSIETAT.

L’ANSIETAT és una resposta anticipatòria a una amenaça futura. Hi ha una situació que desborda i no creiem tenir els recursos suficients per a fer-li front. I qui ens diu que no som prou capaços de fer-li front? Doncs nosaltres mateixos en forma d’ansietat. La Conxita particular de cadascú, que ens diu frases com: “això és massa per tu”, “no pots”, “et donarà un atac de cor”, “és perillós”…

Així doncs, no és la situació la que els hi provoca l’ansietat (la feina, el company, una malaltia, una separació, un lloc…) sinó la manera en que pensem sobre aquesta situació, el significat que li donem. Les situacions en sí moltes vegades no les podem canviar, però el que sí que podem modificar és la pròpia percepció que fem de les coses que ens envolten i els missatges que ens enviem a nosaltres mateixos.

L’ANGOIXA i l’ANSIETAT funcionen com una alarma natural que hem d’aprendre a escoltar. Hem d’aprendre a reconèixer els seus símptomes i actuar en conseqüència per evitar situacions de perill.

Com la reconeixem? Quan una situació ens resulta estressant, segurament, rebrem senyals diverses, diferents segons la persona (insomni, malsons, sospirs profunds, manca d’aire, tremolors, caràcter irascible…). Això, és l’angoixa. Ella acostuma a aparèixer de manera gradual, però a vegades, com que no l’escoltem, creix i creix fins que ens ofega i ens desborda.

En la majoria dels casos, aquesta angoixa, aquesta ansietat, seguirà apareixent i augmentant gradualment en simptomatologia i freqüència fins que la tinguem en compte i decidim fer canvis a la pròpia vida. Si no hi parem atenció, correm el risc d’adonar-nos només quan és massa tard i petem. És important posar-hi esforç en autoconèixer-nos i aprendre a utilitzar estratègies d’afrontament per evitar que el globus s’infli massa i peti.

Quines estratègies podem utilitzar? El primer de tot es parar atenció al nostre interior i aprendre a escoltar-lo. Té moltes coses a dir-nos. I després, un cop reconeguda la seva aparició, podem anar a buscar respostes per algunes preguntes:

– Què és el que no funciona?

– Quina situació és la que em provoca aquest malestar?

• Què penso jo respecte a aquesta situació? Què és el primer que m’ha vingut al cap al viure-la?
• Això que penso és real al 100%?

– Com afronto jo aquesta situació?

– Quin és el meu paper real? I quin paper m’obligo jo a tenir? Realment algú m’exigeix més del que he de fer o puc oferir?

– Què passa si no puc arribar a tot?

– Com puc baixar el meu grau d’angoixa?

– La solució al problema està a les meves mans?

– Si no és així, i tenint en compte que no puc resoldre allò que no depèn de mi, què he de canviar de la meva manera de veure-ho?

El parlar amb nosaltres, el diàleg intern, el sentir què diu el nostre cos, és vital per afrontar moltes de les situacions que vivim en el dia a dia. Canviar la percepció de les coses, els nostres pensaments, faran canviar les nostres emocions. Però això és com qualsevol múscul del cos: cal entrenar!!! A que no seria suficient anar un dia al gimnàs per mantenir-te en forma? Doncs per sentir-te bé tu mateix (per pensar en positiu!), tampoc. Si entrenem aquesta virtut, cada vegada ens serà més fàcil detectar la simptomatologia i resoldre-la. Altres vegades, necessitem un professional que ens orienti a fer-ho (serà el nostre entrenador personal!!!), però no per necessitar ajuda, serem més dèbils! Tot al contrari, haurem estat prou valents per conèixer què pensem, què sentim i decidir que ho volem canviar!

I això sí que està a les nostres mans!